Tornem a Bouloukounda!

09/01/2020

Tornem a Bouloukounda!

Dia 16 (24.01.2020)

#CEFCanMir #Bouloukounda Dia 16
#CEFCanMir #Bouloukounda Dia 16

Divendres es presentava com el moment de l’adéu.

Tot estava preparat i només calia esperar a les sis de la tarda per marxar de “Le Royaume des enfants” de tornada a Rubí.

Després d’un cafè amb llet amb bunyols recent fets i una xerrada amb l’Amador, tothom es va posar en marxa per fer diferents tasques: el Xavi i el Xavier van donar una mà de pintura a un dels lavabos, la Fifi estava treballant amb l’ordinador, l’Amador repassava documents, els monitors estudiaven francès, i els quatre nens malalts estaven dibuixant. La Rouse era l’única que estava trencant la rutina i preparava una agradable sorpresa per a la resta de l’equip.

Mentre tant, molts nens arribaven a la casa i recollien un entrepà i una peça de fruita que devoraven veient una pel·lícula de Charles Chaplin.

A les 10.30 hores van començar a sortir de la casa ordenadament i sense rebombori. Tots portaven una llauna penjada del braç per iniciar una dura jornada “laboral”. També un nen que tenia un ull de vellut, presumiblement obra del Marabú no satisfet per la seva feina, s’afanyava a sortir de la casa per tenir una jornada més productiva i no trobar-se amb un nou càstig.

I va arribar el moment més agraït del dia. La Rouse havia ensenyat a l’Ibrahima i alguns monitors a fer unes truites de patata, menjar desconegut per molts d’ells. Aquesta senzilla delícia gastronòmica va trencar la rutina i va convertir en especial el darrer dinar que tots compartien.

A les 18 hores, i amb una puntualitat inusual al Senegal, es va presentar l’amic Check, el taxista que va portar als nostres voluntaris a Bouloukounda i a Dakar, i va ser en tot moment la persona que va resoldre els petits desplaçaments amb seriositat i professionalitat.

Amb el cotxe carregat de maletes, el grup va tornar a patir la cerimònia de l’acomiadament, en aquest cas reconfortats pel fet que es mantindrà una relació permanent amb els amics dels “Nens de la Llauna”, que estarà molt present als projectes que es facin des del nostre Club.

Després de l’experiència del viatge anterior, la previsió va aconsellar arribar molt aviat a l’aeroport de Dakar per evitar mals de cap i patiments de darrer moment. Aquestes hores perdudes van ser una inversió per garantir que tot sortiria tal i com estava previst, ja que la nova empresa Air Senegal practica com a norma el “overbooking”.

A la mitjanit, i després d’un retard d’una hora, va sortir l’avió de la companyia senegalesa, fabricat a la Xina i amb tripulació russa, que faria escala a Marsella per carregar combustible i passatgers i, posteriorment, sortir cap a Barcelona.

A les 9 del matí sortien per la porta de desembarcament de l’Aeroport del Prat el Xavi, la Rouse i el Xavier; les seves cares i el seu aspecte mostraven el desgast que havien patit durant aquests quinze dies, amb el ulls vidriosos, i una alegria per la tornada que no manifestaven producte del cansament i la tristor que els hi embargava.

Per tancar aquestes 16 cròniques de “Tornem a Bouloukounda!”, volem deixar palès el nostre agraïment:

- A les persones que les han seguides fidelment i als que han patit la nostra insistent difusió.

- Als mitjans de comunicació i internautes que s’han fet ressò d’aquest viatge.

- A la gent que ha col·laborat econòmicament o amb la donació de material de tot tipus.

- A les persones i entitats que ens han donat suport en l’organització i en la difusió.

- A les persones del Senegal ens han facilitat la feina i l’estada en aquest país.

- A la gent amb la que hem treballat colze a colze i ens ha ajudat a convertir en realitat aquest projecte.

- Als que, a peu de canó, treballen dia a dia per millorar les condicions de les persones sacrificant les seves pròpies vides.

Menció especial tenen els nostres voluntaris, el nostre equip, la nostra gent; el Xavi, la Rouse i el Xavier, pel grandíssim esforç personal i vivencial que han realitzat i que és digne d’un reconeixement excepcional. Sou molts grans i ens sentim molt orgullós de vosaltres! Doneu l’esperança, així com tanta gent que es dedica a les tasques humanitàries, a la cooperació internacional o al acolliment, que encara es pot esperar alguna cosa veritablement bona del gènere humà.

I per últim, a la gent de Bouloukounda, del Senegal, d’Àfrica, que malviuen en bona part gràcies al dany que els hi hem fet des de fa segles des dels països occidentals, les multinacionals, així com des de les seves oligarquies, i que mereixen sortir del pou en que els hem ficat entre tots.

L’aportació que es pot fer de manera externa pot alleugerir aquest llast arribant a una proporció molt petita de persones, però sense defallir en aquesta tasca, ells han de ser els veritables protagonistes del seu futur.

En aquest camí ens trobarem.

Dia 15 (23.01.2020)

Dijous tocava “descompressió”; era la jornada prèvia a la tornada, i el Xavi, la Rouse i el Xavier necessitaven descansar mentalment i físicament.

Van aprofitar el matí per visitar la illa de Gorée, un lloc preciós i un petit paradís que es troba a mitja hora escassa de Dakar declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 1978.

El trajecte en vaixell va ser curt, amè i curiós.

A la travessia van conèixer a l’Ibrahima Diallo, un jove senegalès que anava amb la seva xicota a veure la seva família aprofitant uns dies de vacances. Parlava un perfecte castellà, ja que vivia i treballava a Olot des de feia 10 anys. Durant el viatge va explicar als nostres voluntaris la història de l’illa i el seu passat com a centre neuràlgic del tràfic d’esclaus.

Després de visitar aquest preciós lloc, van conèixer la Casa dels Esclaus, que està gestionada per la UNESCO. Aquest espai es feia servir com a mercat d’esclaus i magatzems on concentrar-los i repartir-los camí del continent americà i en menor mesura de l’europeu.

Aquest museu memorial compta amb objectes relacionats amb aquella època  i plafons on es contextualitza la història relacionada amb el colonialisme, l’esclavitud i el racisme. Un dels elements commemoratius més evocadors és l’anomenada “Porta sense retorn”, el darrer espai a l’Àfrica que els esclaus creuaven abans de ser enviats a Amèrica i a Europa, i que travessar-la, suposava no tornar mai més a la seva terra. Més de vint milions de homes, dones i nens africans van ser víctimes d’aquest malson.

La percepció va ser molt semblant a quan visites els camps d’extermini dels nazis, i genera una sensació de ràbia i pena pensant en tot el mal que ha fet Occident a l’Àfrica des de fa segles. Des del tràfic d’esclaus a la dominació colonial francesa la gent del Senegal, com de la majoria de països africans, van viure l’explotació i la brutalitat.

Actualment, això sí amb “guant blanc”, continua l’explotació i l’espoli d’aquest meravellós continent, condemnant la seva població a la misèria i la manca de qualsevol horitzó de progrés. Amb aquestes condicions de vida, qualsevol persona raonable hauria d’entendre perquè tants homes i dones es juguen la vida per venir a Europa. Massa pocs vénen!

Desprès de dinar van tornar cap a Dakar i posteriorment a Rufysque.

Una vegada van arribar al “Royaume des Enfants” van donar un cop de mà a l’Amador. Avui no hi havien classes d’alcorà i la casa estava plena de nens. Una bona oportunitat per ocupar el temps en el que més els hi agrada i no és cap novetat: jugar al futbol al carrer.

I juguen al carrer perquè no els hi deixen fer-lo a un camp de futbol que es troba al costat, posant en risc la seva integritat pel pas de carros i cotxes, i en un espai sense les mínimes condicions i ple d’escombraries. Aquests nens, que hi viuen més enllà de la misèria i la marginació, també pateixen el menysteniment de la societat senegalesa.

Una cosa que va impactar la Rouse, el Xavier i el Xavi va ser el tribut que els amics dels “Nens de la llauna” fan a tots aquells joves que per edat, i que gràcies a la tasca que fa aquesta ONG, es poden independitzar (que surten d’aquest món, deixen el Marabú, i troben una feina) i que s’han obert camí a la vida. Al jardí, que està a un pati de la casa, hi han 33 llaunes a les que van plantar un arbre amb el nom de cada jove que va marxar.

Acabada l’activitat, dutxa, berenar (plàtan i suc), pomades per curar les ferides i a preparar el sopar.

Quan tots van marxar amb els seus respectius Marabús, van quedar quatre nens malats a sopar i dormir, acompanyant-los tres monitors.

Arribava el moment de descansar i gaudir de la tertúlia amb l’Amador a la terrassa de la casa fins la mitjanit. Parlar amb aquest gran home és enriquidor i gratificant, però l’explicació de les seves vivències en aquest país aprofundeixen en el dolor i la tristor de la nostra gent, que ja porta dues setmanes vivint intensament, acumulant dia a dia lliçons de vida, i sent testimonis de les injustícies i les indignitats a les que s’ha condemnat a tantíssima gent.

Demà divendres caldrà preparar la tornada. A les 18 hores un taxi els hi recollirà per portar-los a l’aeroport de camí a casa.

 

 

 

Dia 14 (22.01.2020)

#CEFCanMir
#CEFCanMir

Com dèiem a la crònica d’ahir, la jornada de dimarts a dimecres va tenir un fil conductor: el viatge des de Tambakounda a Dakar.

La maratoniana jornada de tornada va deixar als nostres voluntaris totalment exhaustos. El llarg trajecte en autobús, amb uns seients durs i estrets; una única aturada de 15 minuts en 700 quilòmetres (per estirar les cames, fer les necessitats fisiològiques i comprar alguna cosa per sopar), i els dos controls policials van provocar que s’arribés a l’estació de Dakar amb dues hores de retard, a les 6.15 de la matinada. A penes van poder dormir i dimecres havia de passar factura a la Rouse, el Xavi i el Xavier.

Posteriorment, i després d’una intensa negociació del preu, van agafar un taxi que els portés a Rufysque, on els hi esperava ja despert l’Amador a “Le Royaume des Enfants”. Després de rebre’ls amb l’estimació que li caracteritza, van esmorzar tots plegats i a continuació van gaudir d’un moment de descans acompanyat d’una lleugera però gratificant dutxa.

Tocava continuar amb la feina que s’havia iniciat amb l’arribada al Senegal: concretar i tancar definitivament l’acord de col·laboració entre “Els nens de la llauna” i el Club Escola de Futbol Can Mir.

A l’acord van participar en representació del Club el Xavi, i de part de l’entitat terrassenca l’Amador (president) i Fatumata Anne (directora del centre).

Va ser fàcil l’entesa; compartim una gran part dels objectius ambdues organitzacions, i per la nostra part serà un privilegi poder treballar amb gent tan sensible i tan implicada socialment.

Després d’un dinar adobat de picant, acompanyant habitual de qualsevol menú, i de donar de menjar als nens i nenes del centre, l’Amador volia que coneguessin Rufysque, una ciutat d’uns 200.000 habitants (segurament moltíssims més, ja que no es tenen dades fiables).

El centre d’aquesta població és l’únic lloc que gaudeix de carrers més o menys asfaltats. El clavegueram condueix aigües fecals a cel obert, i la concentració de fums dels vehicles i la sorra de l’ambient feien molt difícil respirar.

Tota aquesta part de la ciutat és un dens mercadal amb un estressant flux de gent que no para d’anar i venir d’un extrem a l’altre.

Van aprofitat aquesta sortida per comprar coses per a la casa-llar, entre elles medicaments. Una vegada arribats al centre van intentar col·laborar amb les tasques de cura dels nens i nenes.

Volem aprofitar aquest escrit per reconèixer públicament la feina que està fent l’entitat terrassenca “El nens de la llauna” a Rufysque i el sacrifici personal que fa gent com l’Amador i els col·laboradors que l’envolten, gent dedicada en cos i “ànima” a dignificar la vida de molts nens i nenes d’aquesta ciutat.

Una mostra de la seva gran tasca la van viure els nostres voluntaris ahir.

Eren les 22.30h i el Xavi i l’Amador estaven acabant d’enllestir a 5 nens perquè anessin a dormir. Aquest número eren els “privilegiats” que dormirien a la casa, ja que “Le Royaume des Enfants” si bé acull a més nanos, només es poden quedar a dormir aquesta quantitat.

Quan un nen es queda a dormir a la casa és perquè està malalt, aquest és l’ordre de prioritats. Ells dormiran en un llit, dutxats i havent sopat. El Marabú (ja explicarem quina és aquesta figura) no vol nens malalts.

Els seus companys sans, dormiran al terra i alguns d’ells sense sopar a la casa-escola d’aquest personatge. És difícil amagar els sentiments d’impotència, de tristor i d’indignació davant aquesta situació.

El nostre equip estava absolutament desolat. Miraven als nens i nenes a la cara i els hi brillaven els ulls. Abans de sopar, la Rouse i el Xavi els hi va donar una “llaminadura”: una bossa de cacauets i una taronja. El somriure apareixia al seu rostre.

Mentre els infants veien una pel·lícula de dibuixos animats, els hi van bullir aigua que va barrejar a un cubell on hi havia de freda. Amador i un dels seus ajudants els hi van dutxar un per un.

Després que sopessin, aquest els hi va cobrir el cos amb crema Carité per curar i alleujar el dolor de les nafres i els hi va donar la medicació que necessiten, prescrita pels metges en cada cas: unes pastilles, unes gotes pels ulls o una pomada; a continuació, raspallat de les dents i a dormir.

Aquesta és la trista realitat.

Es calcula que més de 200.000 nens i nenes del Senegal sobreviuen pidolant menjar i diners. Van amb una llauna buida pels carrers per posar el que els hi donen. En molts casos no hi arriba fins als 0,50 euros diaris.

Aquests nens, generalment de zones rurals, són donats per les seves famílies (molts d’ells no tornaran a veure-les i ni tan sols recorden les seves cares) a un “Marabú” (una espècie de líder religiós i professor de l’alcorà) perquè els “eduqui”. Una part del que els nens obtenen demanant s’hauria d’enviar a la seva comunitat i la resta serveix per pagar les despeses de manutenció i allotjament. Els infants viuen a la casa-escola del Marabú. Depenen absolutament de la seva bona voluntat i molts són maltractats i vexats; en alguns casos son assassinats i no hi ha cap repercussió legal.

Amb els “beneficis” obtinguts cobreixen les necessitats del Marabú, del qui depenen, que segons els casos viuen amb una relativa opulència. Una part, suposadament, és remesa als seus progenitors. Mentre tant els nens i nenes viuen en condicions de insalubritat extrema, maltractaments i castics de tot tipus.

Davant d’aquesta realitat, un grup de terrassencs van decidir crear fa uns tres anys l’Associació “Nens de la Llauna”. Aquesta entitat treballa amb una contrapart senegalesa en el projecte “El Regne dels Nens”. L’objectiu és fundar una veritable llar per a una quarantena d’aquests nens i nenes senegalesos forçats a la mendicitat, que podran millorar la seva salut, higiene, nutrició i educació.

Després de dos anys en que es va obrir el centre-llar, i malgrat anar en la direcció correcta, segons ells, encara estan a anys llum d’aconseguir cobrir aquests punts bàsics.

A aquesta iniciativa participen professionals de la salut, l’educació i la cultura del Senegal. També hi col·labora l’Ajuntament de Terrassa i l’Estat espanyol.

La seva tasca de cooperació internacional al desenvolupament es entesa com un ajut per dotar la població local dels recursos necessaris per aconseguir l’autonomia personal i col·lectiva i el desenvolupament.

Donat el caràcter del seu projecte, amb nens i nenes sense cap suport familiar i enfrontats a un medi, un sistema i una societat tremendament hostils, els hi obliga a potenciar la vessant assistencial de l’entitat.

Després de conèixer aquesta crua realitat i la tasca que fan els amics dels “Nens de la Lluna”, i abans d’anar a dormir, Xavi li va preguntar a l’Amador si no s’anava a descansar; aquest li va dir que volia un moment de calma. Va agafar una tassa amb una infusió de camamilla, va encendre una cigarreta i es va seure a mirar el cel.

Aquest ritual recordava els finals del dia a Bouloukounda dels que gaudien els nostres voluntaris, i que ja trobaven a faltar.

Demà, i mentre s’esperen les hores per agafar el vol cap a casa, via Marsella, caldrà oxigenar-se una mica. Dakar i la illa de Gore els hi esperen.

 

Dia 13 (21.01.2020)

#CEFCanMir #Bouloukounda 2020
#CEFCanMir #Bouloukounda 2020

Dimarts el temps acompanyava la marxa dels nostres voluntaris.

Va començar el dia amb algun núvol que tapava el sol i el poblat no tenia la brillantor dels matins al que els tenia acostumats. Semblava que el cel també era còmplice de la tristor que regnava a l’ambient.

Com cada dia, el Xavi va preparar el cafè a la cuina de carbó i l’esmorzar per a tothom, i van entrar a la casa alguns nens per a acomiadar-se.

Aquesta vegada no havien riures ni xerinola. Asseguts davant una petita taula el Xavier, la Rouse, el Xavi i el Camara anaven donant xarrups al cafè amb llet, sense parlar, i donaven alguna mossegada a un tros de pa amb la mirada fixada al terra.

Desprès de recollir i “aixecar el campament” va començar a entrar gent. Després del “bon jour” o el “tanante”, es quedaven asseguts mirant-los amb els ulls vidriosos. Semblava una vetlla.

Fansu no parava de plorar en silenci agafat al Xavier, com desitjant que no marxes encara. Al porxo, Sidibe, Dembo, Bayla, Camara, i alguns nens i nenes, la Vintu, el Dalo, la Fune, el Lamin, el Mamadu, el Fansu, el Mbanding i unes quantes dones, només els miraven; esperant que el clàxon del Hyundai Tucson de l’Ibrahima sones a la porta de la casa com a senyal de partida.

I va arribar el moment.

El clàxon va sonar i alguns nens ja no ploraven en silenci sinó que acompanyaven les seves llàgrimes amb frases d’estimació. Les abraçades, les carícies i les paraules tendres i agraïdes acompanyaven les llàgrimes en ambdues direccions.

Van carregar les maletes al cotxe i aquest va iniciar la marxa deixant enrere a molta gent que s’acomiadava amb la mà. A l’interior, silenci, algunes llàgrimes i la mirada fixada en el que durant uns dies va ser la seva llar.

De camí van recollir al professor Diouf, que va voler acompanyar la nostra gent durant tot el dia a Tambakounda.

Amb el Diouf van dinar i després també amb ell van visitar el mercat central i part de la ciutat veïna; un excel·lent guia que els hi va il·lustrar amb una infinitat d’històries de Bouloukounda i de Senegal.

La Rouse va anar al sabater a recollir unes xancles de cuir que des de Rubí li havien encarregat i que serviran per finançar els posteriors viatges.

Diouf els hi va fer alguns regals i amb tothom amb qui es trobava li explicava orgullós d’on veníen, i que els hi havien portat ordinadors, una impressora i un generador elèctric per l’escola.

Una vegada es van retrobar tots, els hi va acompanyar a l’estació d’autobusos Salam i es van acomiadar amb una forta abraçada i un “tu me manqueras” (us trobarem a faltar).

Quatre hores d’espera i per fi, a les 20.30 hores arrencava l’autocar i enfilava la carretera nacional fins a Dakar, amb la previsió d’arribar a les 4.15h de la matinada. La previsió es va quedar curta, i finalment van trigar 10 hores

Immersos en aquesta nova etapa del viatge, desprès haurien d’agafar un taxi fins a Rufysque, on l’Amador els estaria esperant a “Le Royaume des Enfants”.

 

 

 

Dia 12 (20.01.2020)

Dilluns despertaven els nostres voluntaris després d’una nit de vigília i inquietud pel que havia de passar al llarg del dia.

Darrera jornada en que la Rouse, el Xavier i el Xavi havien d’acabar d’enllestir les tasques pendents i preparar la tornada cap a Dakar.

El primer cop ha tingut lloc a primera hora quan el Fansu, un dels nens que havia agafat més afecte al Xavier, es va assabentar que dimarts al matí marxarien de Bouloukounda. Va començar a plorar desconsoladament i a abraçar amb força al Xavier.

Aquest era el primer recordatori del que els hi esperava viure l’últim dia a Bouloukounda.

Sense defallir davant les tasques que s’havien de realitzar, Mbanding va marxar a Tambakounda amb els passaports de l’equip per a comprar els bitllets que els portarien des d’aquesta ciutat a Dakar.

A continuació, els nostres voluntaris van arranjar l’espai que els hi havien cedit a la casa i van començar a organitzar maletes i deixar les habitacions tal i com les havien trobat al arribar al poblat.

La calor els hi acompanyava, la temperatura arribava als 40 graus, i el sol es veia borrós per la calima i la sorra suspesa a l’aire.

Desprès de dinar uns macarrons poc endreçats, a les 17 hores, es va presentar a la casa el professor Diouf, el Mbanding i algunes dones per fer una darrera reunió amb la Rouse per arrodonir el projecte de “le potager” (l’hort).

Ja s’havia determinat el lloc, la grandària, els productes que s’havien de plantar i ara calia tancar aspectes relatius a la gestió. En aquest sentit, Diouf s’encarregarà d’organitzar les dones i fer un repartiment dels dies de treball. També es va acordar el repartiment del rendiment de l’hort comunitari: el 33% pel manteniment, el lloguer del tractor o la compra d’eines; el 33% per a les dones que ho treballin i les seves famílies, i el 34% per comprar medicaments que administrarà i dispensarà Diouf.

Posteriorment van anar a l’escola i la Rouse va ensenyar les dones a fer planters, amb les llavors que van portar i les ampolles convertides en tests, lliurant també un dossier-guia elaborat per ella mateixa.

Acabada la reunió, i sabent que potser aquest seria l’últim moment que compartirien juntes, la Rouse i les 21 dones que es farien càrrec de l’hort es van acomiadar molt emocionades i amb molta estimació, ja que s’havia creat una gran complicitat entre elles.

Una de les qüestions que també es van tancar va ser la gestió de les petites cures, que per fer-les viables caldran d’aportacions molt simbòliques de les persones ateses, ja que aquests primers auxilis es finançaran en gran mesura amb la venda d’una part de productes de l’hort.

Així mateix, la Rouse li va donar a Sidibe un mòbil per poder fer fotos, enviar missatges o comunicar-se amb el personal mèdic aportat per “Els nens de la llauna”, una eina que facilitará l’atenció ràpida de les persones malaltes o ferides.

Mentre tenia lloc aquesta reunió, el Xavi i el Xavier van anar per darrera vegada al “Can Mir Bouloukounda Stadium”. Amb un nus a la gola van creuar el poblat. Allà els hi esperava tot l’equip juvenil, que consta de 25 jugadors (gairebé dos equips) fent un passadís i encaixant la mà fins arribar a la llotja (una banqueta de fusta; la resta d’espectadors seu al terra o es manté d’en peus).

Després de jugar un partidet d’acomiadament dels dos equips, amb llàgrimes als ulls, el Xavi i el Xavier s’han acomiadat entre abraçades dels joves, sense oblidar-se de fer algunes fotografies que els jugadors pensen poden ser un “salconduit” que els permeti algun dia sortir del seus país per jugar al futbol com a professionals.

Perquè no desapareguin de la memòria i no s’esvaeixi la seva il·lusió, no oblidarem esmentar a Balà, un jove de 16 anys molt bo, amb un cor enorme i sordmut de naixement; a Keian Traore, de 14 anys, un jugador brutal i que triomfaria a qualsevol gran equip; a Keihan Sidibe, un cadet lateral dret rapidíssim i hàbil; a Kisima Danbaka un interior de 14 anys, hàbil i llest; o a Kulu Gimbara de 15 anys, un migcampista boníssim amb un xut increïble. Que els somnis que tenen algun dia es puguin fer realitat... como el de tots els nens i nenes que necessiten somiar.

A dos dels entrenadors, Bayla i Dembo, els hi tenien preparada una sorpresa. Els hi van donar una tableta amb el curs sencer de la Federació Catalana de Catalana de Futbol (entrenador de nivell 0) i que els hi permetrà preparar també els entrenaments. Estaven entusiasmats, emoció a la que s’havia afegit el Sidibe, que és qui coordina als entrenadors.

Darrera nit mirant les estrelles a Bouloukounda. Amb ganes de tornar sense haver marxat, i amb una tristor difícil d’explicar, s’acomiaden el nostres voluntaris de les nits al poblat.

A partir de demà el cel serà molt diferent, i la vida d’alguns també, incloses les del Xavi, la Rouse i el Xavier. Son molt conscients que viuran el pitjor moment del viatge: l’acomiadament amb el cor encongit de tota la meravellosa gent amb la que han compartit aquests sentiments i moltíssima feina, i els 700 quilometres en autocar des de Bouloukounda a Dakar viatjant de nit.

 

Dia 11 (19.01.2020)

#CEFCanMir #Bouloukounda Dia 11
#CEFCanMir #Bouloukounda Dia 11

Diumenge despertava amb unes expectatives molt altes del que podria donar de si la jornada.

No és que estigués prevista cap activitat o esdeveniment especial, en principi, sinó que es posaria a prova el compliment dels acords que s’havien arribat amb l’alcalde Drammhe, així com conèixer la capacitat de mobilització de la gent del poblat per fer una tasca col·lectiva fins ara inusual.

A les 9 hores la nostra gent esperava el grup de voluntaris que havia convocat l’alcalde. El lloc escollit era a l’ombra d’un arbre grandiós que es troba al centre del poblat; l’espai de les grans celebracions i de les trobades importants de la gent de Bouloukounda.

El Xavi, la Rouse i el Xavier començaven a preocupar-se perquè havien passat molts minuts i no s’havia presentat ningú. Sobtadament, a les 10 va arribar un allau de gent, més de 100 persones de totes les edats. Pot ser que haguessin problemes de comunicació.

La tasca que s’havia de dur a terme es va concretar amb l’alcalde a les reunions que s’havien tingut dies enrere. Estem parlant de l’organització de les “brigades” que s’encarregarien de recollir la brossa del carrer, que les famílies aprenguessin a gestionar els residus, i també la recollida i aprofitament dels fems dels animals per fabricar adob per l’hort.

Es van crear tres nodrits grups dirigits per cadascú dels nostres voluntaris. Cada grup va agafar un camí diferent carregats de sacs buits; un grup destinat a recollir el plàstic i els envasos, un altre el cartró i el paper, i l’altre els fems.

Aquesta posada en escena no hagués estat possible sense la col·laboració de l’Ariadna, que va preparar els documents en francès i va desenvolupar sobre el paper les tasques concretes que s’havien de dur a terme.

Després d’hora i mitja d’activitat intensiva, la gent que va participar es van tornar a trobar sota l’arbre. Un carro tirat per un ruc va carregar i traslladar els sacs amb el fem al lloc on es construiria l’hort comunitari. Els plàstics i els envasos recollits es classificarien i s’emmagatzemarien per donar-lis un ús posterior, així com els cartrons i el paper, i la fracció de la resta se soterraria en un lloc adient.

L’alcalde Drammhe estava exultant i es va comprometre a que al menys una vegada al mes es faria aquesta tasca, així com que a partir d’ara cada casa tindria uns sacs per separar les escombraries i millorar la gestió dels residus. El professor Diouf va insistir i va fer pedagogia de la importància del treball en equip, i serà qui garantirà el seguiment i continuïtat d’aquestes tasques.

Els nostres voluntaris també estaven contents ja que van participar molt activament els homes del poblat, “reivindicació” reiterada que s’havia fet a la màxima autoritat de Bouloukounda.

Una altra bona noticia és que es va tancar l’acord per llogar el tractor, eina imprescindible per treballar una extensió del voltant d’una hectàrea (la mesura d’un camp de futbol). De la coordinació d’aquesta tasca s’encarregarà Mbanding, que continuarà unes setmanes més al poblat abans de tornar a Rubí.

Al dirigir-se cap a casa a dinar, l’Ibrahima, el conductor que els hi va acompanyar l’altre dia a Tambakounda, els hi va convidar a la celebració del naixement del seu fill, el petit Mamadou, que va arribar al món fa una setmana.

Aquestes celebracions, i posar el nom a un nadó, habitualment es fa quan han passat uns mesos, ja que l’índex de mortalitat infantil és molt alt.

A la festa es trobava bona part de Bouloukounda i gent d’altres poblacions properes; dones i homes engalanats amb els millors vestits com requeria l’esdeveniment. Les dones, compartien el ball amb la preparació del dinar; els homes asseguts xerraven i prenien te, i els nens i nenes omplien el jardí jugant i ballant al ritme d’una música eixordadora de fons.

Després de dinar tocava un moment de tranquil·litat fins les 17 hores, quan havia novament que centrar-se en l’activitat esportiva. Era el dia dels partits contra equips d’altres poblacions i jugaven nens i joves de les categories aleví, cadet i juvenil.

La Rouse volia descansar una estona després d’un matí molt intens, però les noies del futur equip de futbol femení la va anar a buscar per que les portés fins el camp a entrenar.

Al finalitzar la jornada futbolística, que va acabar amb la victòria de tots els equips del CEF Can Mir – Bouloukounda, començava a fer-se fosc i la nostra gent va marxar cap a la casa.

A la porta els hi estava esperant el Mbanding i el Dembo Kadiakhe, responsable d’una ONG nord-americana que centra la seva tasca en el sanejament de l’aigua i que havíem tingut l’oportunitat de conèixer al viatge anterior, i es va celebrar una reunió per tractar el tema.

A l’hora de fer balanç, i amb les estrelles i una cigarreta de companyes, la Rouse, el Xavier i el Xavi estaven molt satisfets pel decurs de la jornada, i molt especialment amb l’actitud de la gent de Bouloukounda per gestionar col·lectivament coses de la quotidianitat que, sens dubte, els hi ajudarà a millorar les seves condicions de vida.

Els nostres voluntaris també comencen a accentuar la necessitat del retrobament amb la gent estimada i que està físicament tan llunyana.

Demà dilluns comença l’odissea de gestionar el retorn, i una part de l’equip es desplaçarà a Tambakounda per aconseguir els bitllets d’autocar cap a Dakar, i iniciar d’aquí uns dies la duresa de l’acomiadament d’aquesta bona gent i el camí de tornada a Rubí.

 

Dia 10 (18.01.2020)

#CEFCanMir #Bouloukounda Dia 10
#CEFCanMir #Bouloukounda Dia 10

El matí de dissabte va començar com sempre, amb el tradicional desdejuni de “café au lait et pain avec mayonnaise et oignon” i amb els nostres voluntaris molt tocats després de la pedalada d’ahir per anar al parc de Wassadu.

A les 9 hores van tenir reunió amb l’alcalde Drammhe, amb qui calia reforçar el compromís per tal que els homes de Bouloukounda col·laboressin en les tasques del nou hort que s’ha d’instal·lar, i del que fins ara son les principals protagonistes les dones del poblat.

Després de la reunió amb l’alcalde, van tornar a casa per reciclar totes les ampolles i llaunes que es van recollir aquests darrers dies i transformar-les en petits planters.

Una de les coses fonamentals per preparar l’hort comunitari era llogar un tractor que fes les tasques prèvies de preparació dels terrenys, i el Mbanding i un altre home del poble van marxar de bon matí a Missirah i a altres poblacions properes per intentar aconseguir pressupostos de l’esmentat lloguer. Malauradament, van regressar a les 21.30 hores sense haver-lo aconseguit.

Al migdia la Rouse va anar a dinar a casa de la mare d’en Mbanding, acompanyada d’altres dones, per explicar-les la manera d’organitzar el planter. El Xavi i el Xavier, després de dinar, i malgrat avui era dia de descans futbolístic, van anar al “Can Mir Stadium” amb la convicció que hi haurien nens i joves que els hi estarien esperant per jugar al futbol.

Mentre els nens estaven jugant, s’ha presentat la Rouse al camp de futbol amb un nodrit grup de nenes, que han tingut la seva primera pressa de contacte amb el futbol, activitat de la que no participaven fins aquest moment.

Aquest fet intentava reforçar un dels objectius que es van marcar quan es va definir el projecte: ajudar a l’empoderament de les dones i les nenes de Bouloukounda.

La societat senegalesa és essencialment patriarcal i porta moltíssims segles de retard pel que fa els drets de les dones. Podríem afirmar que encara ni tan sols s’ho han plantejat.

Els nostres voluntaris en tot moment han estat conscients d’aquesta realitat i la dificultat de revertir-la, perquè caldran molts anys per canviar uns patrons culturals arrelats des de la nit dels temps, i també perquè dubtem de la voluntat col·lectiva de fer-ho.

Treballar per canviar aquesta situació serà una tasca molt difícil i, a banda de les nostres modestes aportacions i d’impulsar projectes concrets que tenen aquesta pretensió, no serà possible si les pròpies dones no en son conscients i comencen a obrir-se pas; fins que no es transmetin alguns valors d’igualtat a les escoles i els nens i nenes comparteixin habitualment activitats comunes, i fins que els homes del poblat no comencin a canviar la mentalitat; segurament la tasca més complicada.

Al nostre país hem viscut els avanços de les darreres dècades per arribar a una societat més igualitària, i encara queda molta pedagogia a fer i una aposta ferma per aconseguir aquesta fita, sense oblidar l’onada reaccionària de retorn al passat que alguns pretenen.

En el cas de Senegal, la tasca és doblement difícil donat el llast cultural i el fet que la igualtat entre homes i dones ni tan sols es planteja, ni a nivell personal, ni col·lectiu, ni institucional.

Al caure el sol, cosa que quan succeeix enfosqueix totalment el poblat en pocs minuts, tothom ha marxat a les seves cases i els nostres voluntaris tenien pel davant fer balanç del dia i preparar les tasques pel dia següent.

Durant el dia d’avui hem tingut coneixement d’una noticia molt preocupant.

El amics de l’entitat de Terrassa “Els nens de la Llauna” es troben amb una situació econòmica molt complicada, i existeix el risc d’haver de tancar el centre “Le Royaume des Enfants“ (el Reino de los Niños) de Rufisque per manca de recursos per finançar-lo.

La tasca que realitza aquesta entitat és fonamental per tal que els nens i nenes d’aquesta ciutat puguin tenir l’accés bàsic als serveis sanitaris, educatius i de nutrició.

Com no podria ser d’una altra manera, el Club Escola de Futbol Can Mir participarà a qualsevol campanya o iniciativa per que es pugui resoldre aquesta problemàtica, i quan els nostres voluntaris tornin a Rubí, mantindran una reunió amb l’entitat terrassenca per posar fil a la agulla i veure de quina manera podem col·laborar.

 

 

Dia 9 (17.01.2020)

Tornem a Bouloukounda. Dia 9
Tornem a Bouloukounda. Dia 9

Divendres estava previst que fos un dia de relaxació, després d’una primera setmana en que es van complir els objectius fixats i la nostra gent va patir un desgast important, tant físic com emocional. Encara hi resta una setmana i calia carregar les piles.

Per fer efectiva aquesta desconnexió, Diouf, Ibrahima, Mbanding i Sidibe van aconsellar a la nostra gent visitar el campament de Wassadu, que es troba al delta del riu Gambia.

Segons van comentar està a uns 5 quilòmetres de Bouloukounda i la gent del poblat arriba caminant o en bicicleta. Alguna cosa no quadrava quan Diouf els hi va dir que anessin en moto. Tan debò l’hagessin fet cas.

Els hi van deixar quatre bicicletes i Sidibe els hi va acompanyar fent de guia. Segons els hi van explicar, el campament és un lloc on es poden trobar animals salvatges en el seu habitat, però era millor anar amb algú que conegués la zona, ja que a més de micos i hipopòtams, també n’hi ha animals més perillosos com escorpins o cocodrils.

A les 9.30 hores el Xavi, la Rouse, el Xavier i el Sidibe, que va dirigir el grup, es van posar en marxa.

Quan portaven uns 5 quilòmetres pedalejant van agafar un camí de terra que porta al campament, ja que la carretera es troba en mal estat i hi circulen molts camions.

En aquell punt, una patrulla de la Gendarmerie no deixava passar ningú i va tancar el camí; una ambulància i un Jeep pick-up carregat d’homes armats van entrar a tota velocitat. Davant d’això Sidibe va preguntar i li van explicar que una dona a Dialakoto va caure d’una palmera des d’uns 20 metres d’alçada. Això va obligar als nostres voluntaris a tornar a la carretera i fer 5 quilòmetres més fins a Depo, on van agafar un altre camí de terra que també els hi portava a Wassadu.

Van continuar el camí fins arribar a un petit poblat, on van convidar als nostres voluntaris a seure per descansar i van aprofitar per xerrar una estona. Dues dones estaven enfeinades, una treia aigua d’un pou i l’altra donava el pit a un nadó. Cap de les dues es va immutar per la seva presència.

Uns quilòmetres desprès van arribar per fi al riu Gambia. Allà un guarda va parlar amb l’equip i els va indicar que aquell no era lloc de parada pels turistes, però Sidibe va enraonar amb ell i finalment els hi va permetre l’estada. És el millor lloc per veure d’a prop els hipopòtams, i els va explicar que feia només uns moments un grup havia entrat a l’aigua i que no es podrien tornar a veure fins que no hi baixés la calor.

Després d’una estona buscant rastres dels hipopòtams, el guarda els hi va recomanar passar a l’altra banda del riu per seguretat: hi havien cocodrils.

Van reprendre un nou camí uns quilòmetres més i es van endinsar en la selva, on van gaudir amb la flora i els sorolls d’animals i d’aus de tot tipus.

Quan portaven més de 15 quilòmetres en bicicleta (res a veure amb els 5 que els hi havien comentat) i començaven a estar rebentats, van arribar al campament de Wassadu, un lloc increïble colonitzat pel turisme, amb un hotel i bungalows que no estan a l’abast de tothom.

Aquest és un lloc elevat sobre el riu Gambia amb unes vistes increïbles, i és on comença el parc natural. Observant amb paciència, van veure un grup molt nodrit de micos i també intentaven veure altres espècies.

Desprès d’un dinar excel·lent van descansar en una hamaca contemplant aquest meravellós paisatge. El Xavier, emocionat, va abraçar al Xavi i li va dir que era el lloc més bonic que havia vist a la seva vida. Les fotografies no fan justícia.

La tornada a Bouloukounda va ser molt dura, havien de fer el mateix recorregut per no trobar-se tallat el camí previst inicialment. Restaven 15 llargs quilòmetres per davant, amb unes bicicletes sense frens, mig trencades, amb ferros al seient i a totes se’ls hi sortia la cadena i se’ls hi afluixava el manillar. Pel camí de tornada es van aturar varies vegades en trobar-se amb famílies de micos creuant o jugant al marge del camí.

El darrers 10 quilòmetres d’asfalt van ser insofribles pel cansament, la calor i el trànsit de camions i, a estones, anaven alternant entre caminar i anar en bicicleta.

A les 18.30 hores van arribar a Bouloukounda totalment exhausts, especialment la Rouse i el Xavi.

A partir d’aquest moment, una reconfortant dutxa (ja vàrem explicar en que consisteix), i un sopar que finalment no va arribar. Afortunadament hi quedaven com reserves unes llaunes de tonyina comprades a Tambakounda.

El Xavi, que coneix el seu cos i que ha passat per set operacions, va descobrir músculs que no coneixia i li feia tan mal el cul que va seure a un coixí.

Aquesta nit, a banda de les constel·lacions, també van poder contemplar una quantitat d’animals i insectes que corrien o voletejaven davant ells.

Demà dissabte torna la normalitat, i el que havia estat un dia suposadament de relaxació, va acabar amb el nostre grup físicament rebentats, però van tenir l’oportunitat de posar distància de la pressió emocional que han arrossegat els darrers dies.

 

Dia 8 (16.01.2020)

Tornem a Bouloukounda Dia 8

Després de la intensa i emotiva jornada de dimecres, la de dijous també preveia situar la nostra gent a la cúspide d’aquesta “muntanya russa” que estan vivint dia a dia, i a més, tenien pel davant el dia amb les temperatures més altes. Afortunadament, l’entrepà de ceba amb maonesa de l’esmorzar amb unes dosis elevades de cafè els hi donaria l’energia suficient per afrontar-lo.

Tocava fer la instal·lació elèctrica a l’escola i posar en funcionament el generador i els ordinadors, tirar endavant la formació de les dones per poder crear l’hort comunitari al poblat, i acabar de repartir la roba i el calçat entre els nens i nenes més petits, tasca concreta de la que es faria càrrec el Mbanding.

El Xavi i el Xavier, “el petit Xavi”, van començar a fer la instal·lació del cablejat que havien adquirit dimecres a Tambakounda.

En tres hores van fer la instal·lació exterior i interior amb professionalitat. Ara tocava posar en funcionament el generador que, com era previsible, havia de donar algun mal de cap.

Efectivament, aquest es posava en marxa i pocs minuts desprès deixava de funcionar. El Xavier va treure els coneixements mecànics vinculats a la seva passió per les motos i va desmuntar el motor del generador. Al final, el carburador estava una mica brut i el va netejar amb benzina. Una vegada acabada la feina, el va posar en marxa i funcionava a la perfecció.

Primer moment d’eufòria compartida i primer problema resolt. Ara tocava posar en funcionament els ordinadors i la impressora, però la nostra gent es va trobar amb una situació recurrent que va deixar aquesta tasca per més tard.

Mentre tant, la Rouse es reunia amb 10 dones per parlar del nou hort, trobada a la que també va participar l’alcalde Drammhe, peça indispensable pel que comentarem més endavant.

La Rouse va explicar els diferents tipus de verdures, llegums i fruites sobre les que es treballaria, tenint en compte que potser algunes d’elles no acabarien de germinar donades les condicions climàtiques i del terra.

Havia portat llavors, material i documentació divulgativa amb fotografies i dibuixos de cadascuna de les varietats vegetals, sobre les tasques preparatòries del terreny i de com fabricar l’adob; materials que havia preparat unes setmanes abans l’Ariadna, voluntària que va participar l’any passat.

Les dones estaven molt il·lusionades amb el projecte i mantenien una actitud molt participativa, ja que elles serien les protagonistes per tirar-lo endavant i tenien un desconeixement important de la matèria.

En cert moment la Rouse, fidel a la seva manera de pensar i de ser, es va adreçar amb autoritat a l’alcalde per plantejar-li l’absoluta necessitat de la implicació dels homes de Bouloukounda, ja que al final també seran partícips a l’hora de menjar i no era raonable que les dones, amb la càrrega de feina que porten cada dia, haguessin de tirar en solitari aquesta tasca.

L’alcalde assentia amb el cap i es va comprometre a mantenir una reunió amb els homes per tal que s’arremanguessin i participessin activament. Per exemple, ja que no hi ha de moment canalització d’aigua a l’hort, omplint cubells des dels pous i traslladant l’aigua per fer el reg manualment. També per organitzar un grup de treball que s’encarregués de recollir els fems dels corrals i els que estan escampats pel poblat per fabricar l’adob.

En paral·lel Mbanding està cercant preus per veure si es pot llogar un tractor que faciliti dur a terme les tasques més dures.

Una de les dones que van participar té un petit hort i, amb la seva experiència i la formació que es va donar, serà un bon referent per crear l’hort comunitari amb les seves companyes.

Altra de les qüestions que es va tractar era millorar la gestió dels residus que es generaven i la seva reutilització, tasca també treballada per l’Ariadna. La primera missió que es va encarregar era la recollida de totes les ampolles, garrafes i plàstics que es troben dispersats pel poblat, per donar-lis posteriorment una altra vida i mantenir un cert “ordre” i neteja als carrers.

També de com poden aprofitar la brossa orgànica per fer compost i utilitzar-lo a l’hort.

Com explicàvem anteriorment, es va retardar la posada en marxa dels equips informàtics per després de dinar, ja que es va tenir lloc una constant amb la que es troben els nostres voluntaris cada dia: persones que se’ls hi apropen perquè necessiten ser ateses per raons de salut.

Una mare amb dues filles bessones va demanar a la nostra gent si podíem atendre a les noies, que patien algunes ferides importants producte de la tinya. La cura de les bessones va ser molt dura. Tenien les mans i els braços totalment nafrats fins els colzes. Aquests, amb ferides obertes de la grandària d’una moneda de 2 euros, i les orelles amb esquerdes sagnants. Les van rentar amb un sabó especial, els hi van aplicar una pomada i després van prendre la medicació.

Una tercera noia d’uns 6 anys va venir amb el cul nafrat per la mateixa malaltia. Es va fer amb ella el mateix tractament.

Un home també feia cua per tal que el curessin el mal d’estómac que patia.

Diouf i Sidibe, presents en to moment, van rebre un curs de formació accelerada de com es feien les cures, tasca que amb la nostra marxa de Bouloukounda se encarregaran de fer ells. Tant mateix, hauran de fer molta pedagogia per que els nens i nenes tinguin cura de la seva higiene personal.

Després de dinar tocava posar en marxa els ordinadors i la impressora, fet que va generar una gran expectació, especialment a Diouf, ja que seria una de les eines per fer la seva tasca educativa.

Moments de tensió i, finalment, es va fer la llum a les pantalles dels ordinadors i va sonar la musiqueta del Windows. Funcionava tot perfectament i calia configurar l’idioma dels equips i dels teclats. Després li tocava el torn a la impressora i instal·lar els “drivers”, tasca que havia deixat preparada el company Cayetano abans que sortissin els equips en vaixell.

Diouf, emocionat i curiós, va provar fotocopiar un document: “Paper embussat, retiri el cartutx de tòner”. Resolt el problema, el Xavi va cedir l’honor al professor per donar-li al botó. Després d’un interminable segon, va aparèixer una fulla en blanc. Diouf posava cara de circumstàncies, va girar la fulla i... màgia, a l’altra cara hi havia la impressió desitjada.

Com si d’una gran fita es tractés, va esclatar la eufòria i tots els presents saltaven, cridaven i reien entre abraçades. Fins i tot el professor, un home seriós i que manté sempre el componiment, no va poder evitar el contagi d’aquest moment tan especial.

Després d’aquesta “fita”, els nostres voluntaris van poder fer el que estaven anhelant durant aquesta jornada tan calorosa: dutxar-se. Una cosa tan elemental que és converteix en privilegi quan les temperatures sobrepassen els 40 graus i et trobes al Senegal. En aquest cas, també es bàsica, ja que consisteix en tirar-se un cassó d’aigua, ensabornar-se, i un altre cassó per esbandir-se.

Novament començava una tarda on cada voluntari tenia una tasca diferent a fer.

Al Xavi li tocava futbol, en aquest cas partit, al que va arribar un mica tard trencant involuntàriament l’estricta puntualitat “anglesa” que li caracteritza.

La Rouse, quan li tocava el desitjat moment de la dutxa, es va trobar amb unes 15 nenes que li esperaven a la porta de la casa per jugar.

En Xavier s’encarregava de la bugada, acompanyant com sempre pels 10 nens que no es separen d’ell. Els nens no el van deixar que fes aquesta feina, i es van organitzar: uns treien aigua del pou, altres rentaven, i un tercer grup esbandien la roba.

Quan ja s’havia fet fosc, tocava sopar. Dimecres es van oblidar de portar el menjar, però aquesta nit el van portar dues vegades, una d’elles un arròs amb salsa i cus-cus. Només van menjar una miqueta i per compromís.

Ara tocava el ritual de sortir al patí a fumar una cigarreta i gaudir amb el cel estrellat, cerimònia que es va trencar quan algú va començar a picar la porta d’accés al patí.

Eren els professors Diouf, Kaba i madame Fall que portaven una safata tapada amb menjar cuinat per aquesta en agraïment a la feina realitzada a l’escola. Tot un detall consistent en un pollastre rostit amb verdures i ceba caramel·litzada. La nostra gent va treure forces i gana, i finalment “es van posar les botes”.

Amb els tres sopars que es van empassar segur que podran fer una gran contribució a les existències d’abonament per l’hort.

 

Dia 7 (15.01.2020)

Dimecres és desperta ennuvolat i amb sorra i pols a l’ambient. Els nostres voluntaris inicien la rutina de cada dia.

Avui tocava anar a Tambakounda a fer l’aprovisionament del material necessari per l’escola, les medicines que es necessiten, i també per comprar aliments. Acompanyen a la nostra gent el professor Diouf i Ibrahima, que és el conductor i familiar de Mbanding.

A mig camí, la policia atura el vehicle, ja que veuen gent blanca i això es transforma en calers. La raó, trepitjar suposadament una línia continua. Els hi posen una multa de 6.000 francs, uns 9 euros (1 euro és igual 650 francs) i continuen la ruta.

Matí molt mogut i els nostres voluntaris molt contents.

Han pogut comprar a la farmàcia l’equivalent a sis capses per tractar la malaltia de la pell del nens i nenes que pateixen la tinya. Després de comprar algunes coses que necessiten (sabó pels plats, cafè, paper higiènic, aigua, etc.) i voltar per Tambakounda, Diouf tenia previst fer una gestió amb els responsables de la demarcació regional educativa i va demanar al Xavi que li acompanyés.

El professor Diouf portava la documentació per passar la inspecció del col·legi. Durant aquests dies va preparar una memòria de tres pàgines, redactades a mà, amb la incorporació de totes les millores que estaven previstes a l’escola (la instal·lació elèctrica i del generador, la dels ordinadors i la ubicació de la post-santé) per tal que fossin aprovades i legalitzades.

Per trencar la dinàmica burocràtica d’aquest país, l’inspector es queda impactat i encantat amb el projecte i truca a l’inspector en cap. Tots dos signen els documents oportuns i es legalitza la nueva situació de l’escola en un temps record.

La nostra gent es queda meravellada amb la capacitat de resolució i la tenacitat de Diouf. No poden més que agrair a aquest home seva la implicació, i arriben a la conclusió que sense ell, que no és originari de Bouloukounda, moltes coses no tirarien endavant. En bona mesura, el futur de les noves generacions del poblat està en les seves mans.

Desprès ha tocat dinar un tros de peix amb arròs i verdures, tot molt picant, com acostumen a ser els menjars en aquesta zona del país, i immediatament, corrent cap a Bouloukunda, ja que a les 17 hores Xavi tenia previst dirigir el entrenament dels nens més petits.

Uns 40 nens alevins esperaven al Xavi com si fos un Klopp. Un entrenament amb els ets i uts que pertoquen i un nou entrenador que els hi aportava algunes tàctiques i exercicis que els jugadors desconeixien, i que han aprés ràpidament i han executat disciplinadament.

Com no podia ser d’una altra manera, qualsevol cosa que fa la nostra gent sempre està acompanyada de fortes emocions i sentiments profunds.

A l’acabar l’entrenament, dos nens d’entre 9 i 10 anys s’han apropat per xerrar amb el Xavi i demanar-li que a la tornada els hi porti a Rubí. Contaven que viuen sols amb la seves mares i que els seus pares no hi eren; un havia marxat i l’altre havia mort. Que pràcticament no veien a les seves mares, perquè estaven treballant al camp tot el dia, i que després de sortir de l’escola fabricaven tanques amb bambú per guanyar-se uns diners i poder menjar.

Els nens volien que el Xavi els hi fes una fotografia junts, perquè si finalment no podien venir a Barcelona, aquesta foto surtis al seu pròxim llibre i, potser, algú es fixaria en ells com va passar amb Mbappé o Coutinho i així podrien marxar del poblat.

Amb tot el dolor del cor, el Xavi els hi va convèncer que no podia portar-los a Rubí i llavors es van conformar amb que els hi fes la foto.

Ens podem imaginar com va quedar de tocat el Xavi, i ha estat inevitable recordar a tants nens i nenes, joves, dones i homes, que marxen dels seus països i s’allunyen de les seves famílies; que han de travessar diferents territoris amb molts riscos i a vegades trobant-se amb el pitjor de la condició humana, que deixen la seva vida a les aigües del Mediterrani o al remolc d’un camió, que son detinguts, confinats i retornats, i que ho faran una i una altra vegada per aconseguir els seus somnis.

I el més dur de tot i que no saben... que si arriben a la “terra promesa” patiran sovint la incomprensió, la manca d’empatia i sensibilitat humana dels acollidors, i molts estaran abocats a fer el que no vol fer ningú per unes engrunes i a més hauran de donar les gràcies perquè gaudeixen de suposats privilegis que no tenen els natius...

De tornada a la casa després de l’entrenament, el Xavi no ha pogut reprimir els sentiments que arrossegava després de parlar amb aquests dos nens i s’ha enfonsat. Ha intentat amagar-se i no ha parat de plorar. La Rouse, que l’ha “descobert”, també s’ha posat a plorar mentre els dos es fonien en una abraçada.

Qui redacta aquesta crònica tampoc ha evitat vessar unes quantes llàgrimes davant la pantalla de l’ordinador mentre casualment escoltava “Change The World” de l’Eric Clapton.

Mentre tot això passava, el Xavier continuava fent amics i gaudia amb sis nens que, amb una llibreta en la mà (un “bic” com diuen ells), li han proposat un joc: han escrit en mandinga tot el que veien entre dues columnes de la casa i el Xavier havia de traduir-lo al castellà.

Abans de sopar el Xavi li ha fet una nova cura a Camara. La ferida evoluciona bé.

Sorprès li ha preguntat com es que tenia la vena que li havia posat dimarts igual que la va deixar, i aquest l’ha reconegut que a la visita mèdica que ha tingut fora del poblat el metge ni l’ha destapada, ni l’ha mirada, i no ha fet absolutament res; únicament donar-li una pastilla per si li feia mal el cap. Com és preceptiu, després li han cobrat la visita.

Si una de les preocupacions dels nostres voluntaris eren i son les qüestions de salut, amb situacions com aquesta valoren que la nostra aportació i l’ajut de l’entitat “Els nens de la llauna” només apaivagarà una part de les seves necessitats, però que és un gran avenç respecte a la situació que mantenien fins ara.

Durant aquests darrers dies son habituals les visites de moltes mares a la casa per tal que fem cures als seus nens i nenes, i la nostra gent es queda sorpresa per les mostres d’agraïment de molts veïns pel fet de portar alguns medicaments bàsics al poblat i rebre aquesta atenció tan elemental.

Avui, per canviar el menú habitual, tocava sopar algunes de les coses que la nostra gent ha comprat a Tambakounda; uns bons entrepans de tonyina i uns macarrons.

Aquesta nit les estrelles també esperaven la visita de la Rouse, el Xavier i el Xavi. No les veien massa clares i sí borroses, i no perquè hi hagués sorra i pols a l’ambient com a l’inici de la jornada, sinó perquè la nostra gent les mirava amb els ulls plens de llàgrimes.

Dia 6 (14.01.2020)

Tornen a Bouloujounda! Dia 6

Comença un nou i brillant dimarts a Bouloukounda.

Els nostres voluntaris es van llevar d’hora, com sempre, despertats amb els primers raigs del sol. Després de l’esmorzar s’han trobat amb els professors Diouf, Kafa i l’alcalde Drammhe per dipositat el material sanitari i les cadires de rodes al nou espai habilitat a l’escola.

Fins aquí tot dins la normalitat, un previsible dia de feina.

Però la nostra gent percebia en l’ambient que aquesta normalitat havia de donar un gir inesperat. Es veien coses no habituals: gent gran assegura al patí de l’escola, tots els pares, mares, nens i nenes presents, el professor Diouf dient alguna cosa als alumnes que s’afanyaven a muntar un cercle amb els pupitres al pati...

En un moment els nostre voluntaris es van trobar a bona part del poblat al seu voltant, a l’alcalde, i a Diouf exercint de mestre de cerimònies.

El que pensaven que passaria el dia de l’arribada (com va passat l’any anterior), s’havia organitzat sigil·losament, per sorpresa i a plena llum del dia. Tot estava preparat i el Xavi, la Rouse i el Xavier no sabien ni s’havien assabentat de res, capficats en les diferents tasques a les que estaven dedicats.

De cop, es van trobar amb un poble abocat, com passa en les grans celebracions i els moments més importants de la col·lectivitat, per donar formalment la benvinguda a la nostra gent i celebra-ho com ho fan ells, amb música, ball, color i molt afecte.

El professor Diouf va convidar als nostres voluntaris a seure al costat de l’alcalde Drammhe, que es va adreçar als seus conciutadans. Les seves paraules, a banda de la cordialitat i la sinceritat en els sentiments, mostraven un nou camí que s’ha iniciat amb aquest segon viatge, i que als organitzadors del projecte ens preocupava. Més endavant explicarem el per què.

L’alcalde va explicar a quins acords havíem arribat i va destacar els llaços que uneixen Bouloukounda amb Can Mir; que ens consideren la seva família, que havíem tornat per complir els nostres compromisos i les nostres promeses, que la Rouse, el Xavier i el Xavi havien fet un gran esforç personal i econòmic, i que quan això passa es perquè es fan les coses amb el cor i no per quedar bé. També es va comprometre públicament a fer la caseta de primers auxilis i, el més important, va remarcar l’esforç i la tasca que havien de fer els habitants de Bouloukounda per implicar-se en millorar la seva qualitat de vida.

Tres parlaments més en la mateixa direcció van provocar que tothom aplaudís i que molta gent s’adrecés a la nostra gent a encaixar-lis la mà o donar-lis una abraçada.

Aquesta qüestió, com indicàvem abans, era la que més ens preocupava.

Prèviament al viatge, el grup del CEF Can Mir que s’encarregava de l’organització del projecte havíem valorat la importància del nostre ajut, però que el més important era la corresponsabilitat de la gent de Bouloukounda i que fossin ells els que dia a dia treballessin pel seu empoderament i per millorar les seves condicions de vida individuals i col·lectives. El que diem aquí: No els hi donem el peix, ensenyem-los a pescar...

Aquest era l’objectiu fonamental d’aquest segon viatge, i hem comprovat que comença a arrelar entre la gent. La percepció dels nostres voluntaris, i la reflexió posterior que han fet, els hi ha permès entendre que el primer viatge va ser valorat per la gent del poblat en termes d’agraïment, però com passa gairebé sempre, podia ser flor d’un sol dia. Una acció que omple de satisfacció a la gent que vol ajudar i que després, les coses seguirien sent iguals, com sempre. Afortunadament, han vist que la nostra voluntat és de continuïtat, però el més importat: que els primers protagonistes, dia a dia, han de ser ells.

Aprofitant el moment, el professor Diouf s’ha adreçat a les famílies per explicar la importància de la higiene. Molts nens i nenes havien vingut a la festa de benvinguda, i sovint ho fan a classe, sense endreçar-se prèviament.

En aquest aspecte Diouf va ser molt contundent i va manifestar que a partir d’ara els nens que no vinguin dutxats no participarien a les classes, toc d’atenció a les famílies i al propis nens i nenes als que els hi encanta anar a l’escola. La capacitat de lideratge de Diouf i la seva pedagogia al plantejar les coses segur que tindrà un impacte positiu en la majoria de les famílies i alumnes per aconseguir aquest objectiu.

Acte seguit, els tambors van començar a sonar. Unes nenes es van posar darrera els músics per fer els cors, i d’una de les classes van sortir altres cinc vestides de verd que van cantar i ballar una peça típica que, segons Mbanding, representa els més de 60 anys de pau a Senegal.

Molts balls, molta música i molta xerinola fins l’hora d’anar a dinar. La situació va ser tan emocionant que la Rouse es va recuperar miraculosament del cop al peu que es va fer dilluns passat i que l’havia deixat tocada. Com no podia ser d’una altra manera, les llàgrimes van estat a l’ordre del dia.

Una vegada van dinar l’arròs amb salsa de cacauet habitual, tocava viure un moment molt intens, com és repartir entre els nens i els joves el material esportiu que havíem enviat des de Rubí. Avui, per raons obvies, no es jugaria cap partit.

Però havia de saltar la sorpresa i va sorgir un problema que no es va tenir en consideració. Com sabeu el Club va fer una campanya de recollida de botes de futbol; més de 140 parells de totes les grandàries per proveir als jugadors de les diferents categories.

Doncs tenint en compte que els jugadors més petits, d’entre 8 i 10 anys, estan acostumats a caminar descalços, els seus peus son més amples i necessiten talles entre la 41 i la 43. Això ha implicat que les botes de mides petites que vàrem portar encara no tenen destinatari, qüestió que quedarà resolta amb els nens més petits que s’incorporin a jugar al futbol. Per contra, també va implicar que les talles grans s’hagin esgotat sense arribar a cobrir a tots els jugadors.

Aquesta incidència ens ha marcat el camí de la propera campanya de recol·lecció de botes: haurem d’adreçar-nos també a futbolistes i a clubs que comptin amb categories grans, i amb unes mides de peu en consonància, que ens permetin cobrir les necessitats dels jugadors de més edat. Mentre tant, hauran de continuar jugant amb una imitació de botes de futbol de plàstic que utilitzen o amb xancles en el millor dels casos.

En general el dia ha estat marcat per moments molt emotius i on comproves la necessitat de la gent de mostrar la seva estimació més sincera, la generositat del que no té res, l’agraïment per ser i no per tenir, el sentiment de col·lectivitat, el respecte entre les persones, o la preocupació perquè la nostra gent es trobi com a casa. El Xavier, anomenat “le petit Xavi”, el més novell dels nostres voluntaris, s’ha trobat amb coses tant poc habituals com que un nen t’agafi de la mà i et porti a un lloc on hi ha ombra per protegir-lo, ja que la temperatura ahir era de 38 graus sota un sol insofrible; o que amb un nen amb el que té una relació més quotidiana, és creï un vincle tant fort que et digui en francès “je t’aime, tu es mon grand frère” (t’estimo, ets el meu germà gran).

Després d’aquesta jornada tan plena, i mentre sopaven un deliciós guisat de peix amb enciam i patates fregides, un altre incident va interrompre l’àpat: Camara s’havia donat un fort cop al cap amb una porta de ferro que li va deixar una important escletxa que recomanava sutura. Xavi li va desinfectar la ferida i la va taponar bé, i serà necessari que dimecres pugui tenir la supervisió i intervenció mèdica.

Aquest és un altre exemple que contrasta amb el plantejament de vida que tenim a l’Occident. Com alguna vegada havíem explicat, el centre mèdic més pròxim està a 50 quilòmetres, sense mitjans de transport per accedir, i aquestes mancances els hi obliga a buscar-se la vida per ells mateixos, amb dificultats i limitacions importants, sense lamentar-se ni buscar responsables aliens. La propera vegada que algun dels nostres voluntaris hagi d’anar al metge quan arribin a Rubí, una mitja hora d’espera segurament es farà curta.

També és important que la gent del Senegal i de molts països siguin conscients i més exigents amb les seves autoritats per fer possible accedir a recursos tan bàsics com la sanitat.

Per posar fi a la jornada, tocava novament gaudir del cel de Bouloukounda i trobar-se de nou amb l’univers i amb ells mateixos. Demà el Xavi, la Rouse i el Xavier tindran un dia on les protagonistes seran les dones i en que hauran de traslladar-se a Tambakounda per proveir-se de material.

 

 

 

 

Dia 5 (13.01.2020)

Xavi Mas i l'alcalde Sr. Bousou Drammeh
Xavi Mas i l'alcalde Sr. Bousou Drammeh

L’activitat a Bouloukounda comença a les 5.30 de la matinada. Els altaveus de la mesquita cridant a resar desperten la vida al poblat, també desperta de sobte al Xavi, la Rouse i el Xavier, ja que aquest centre de culte es troba tan sols a 10 metres de la casa on estan instal·lats. Malgrat intenten estirar la son, els raigs de sol entren per les finestres i toca llevar-se.

Al sortir a buscar el desdejuni habitual (pa amb maonesa, ceba i tres pots de llet) els hi saluden les noies que estan fent la bugada al costat del pou. Si no fos per aquestes noies i moltes joves i dones de Bouloukounda no es posaria en marxa el poblat; son les primeres en llevar-se i les últimes en marxar a descansar ben entrada la nit.

Dilluns es preveia intens. Els nostres voluntaris van mantenir una reunió amb l’alcalde, el senyor Bousou Drammeh, i alguns responsables del poblat, per compartir en detall les aportacions i els projectes que es duran a terme (informatització de l’escola, construcció de l’hort, construcció de la “poste” sanitària i l’accés a una atenció mèdica bàsica) i per concretar les feines que s’han de fer durant els pròxims dies i setmanes. Després d’una hora de reunió, s’ha acordat el lloc on es construirà la caseta de primers auxilis, la ubicació del nou hort, i el lloc on s’ha d’instal·lar el generador elèctric.

Posteriorment, tots es van desplaçar a l’escola per comprovar in situ, conjuntament amb els professors Diouf i Kaba, aquests espais que tindran nous usos.

Un dels compromisos de l’alcalde Drammeh ha estat que la caseta de primers auxilis es construirà al recinte de l’escola. Tindrà uns 20 metres quadrats i es preveu finalitzar les obres entre 3 i 6 mesos. De moment, aquest espai de caràcter sanitari s’ubicarà provisionalment a la mateixa sala que els ordinadors, i comptarà amb el material, una llitera i dues cadires de rodes. Els professors Diouf i Kaba seran responsables del material sanitari entre setmana i Sidibe durant els caps de setmana i els dies festius.

També es va valorar que caldran els permisos de les autoritats governamentals perquè l’escola pugui tenir la consideració de “santé-collège” (sanitat-col·legi) i siguin compatibles en un mateix lloc l’activitat educativa i la sanitària. Així mateix, es donarà formació en primers auxilis a dues persones del poblat, que estaran recolzats pels metges i infermeres que aportarà l’entitat terrassenca “Els nens de la llauna” i els hi ajudaran a renovar la farmaciola cada tres mesos.

Després de concretar aquests projectes, van visitar l’espai on s’habilitarà l’hort. La Rouse ha fet una gran tasca prèvia per recollir llavors de diferents verdures, llegums i fruites (cols, carabassons, mongetes, pebrots, melons, tomàquets, cireres i préssecs, entre altres), que ajudaran a que aquest hort tingui aliments variats i saludables, així com la preparació de materials formatius per fer-lo realitat. Dimarts es concretarà amb l’alcalde el grup de gent que començarà de manera immediata les tasques de preparació d’aquests terrenys. També es va valorar buscar pressupostos per l’adquisició d’un tractor.

Una vegada concretats aquests projectes, Xavier ha preparat el llistat definitiu per comprar a Tambakounda; fent el mesurament del total de metres de cable necessari (més de 120 metres) i els accessoris per poder instal·lar els equips informàtics a l’escola.

Amb una temperatura de gairebé 40 graus, arriba l’hora de dinar i els nostres voluntaris es van empassar un arròs blanc amb tomàquet i cacauets.

És impossible en aquestes hores sortir de casa i el que toca és descansar una mica, ja que la tarda es preveu plena d’activitats: l’obertura de les capses de material que es van enviar per vaixell al mes de novembre i classificar-lo (equipacions i material esportiu, roba pels nens més petits i jocs educatius i joguines), concretar la compra de material sanitari per tractar la tinya que pateixen molts nens i nenes del poblat, i com no podria ser d’una altra manera, gaudir d’una nova jornada de futbol.

La migdiada ha durat molt poc, ja que han començat a venir a la casa moltes criatures i molta gent a saludar a la nostra gent. La Rouse s’ha fet mal a un peu al donar-se un cop amb un tronc que la ha deixat tocada durant tot el dia.

A les 17:30 hores el Xavi i el Xavier van anar a veure els partits, activitat que tindrà lloc cada dia per veure com van evolucionant els jugadors. Novament van quedar meravellats amb les condicions físiques i tècniques de molts nens i joves; sembla que tinguin un do natural i pensen (també somien) en les oportunitats que tindrien jugant en un espai i amb un material en condicions. Amb moltes limitacions gaudeixen i es deixen la pell, jugant descalços, amb xancletes o mitjons, entre pedres i sobre una gespa seca que es clava com agulles.

Encara no saben que molta gent del nostre país ha fet una donació de més de 140 parell de botes que aviat podran fer servir. La mala noticia es que les precàries porteries que varen instal·lar l’any passat han quedat malmeses i inservibles; reposar-les serà un dels nous reptes per a la propera visita.

Després d’una reunió al vespre amb els professors i professores de l’escola, que aquest any han augmentat a quatre, tocava sopar i descansar després d’una jornada maratoniana.

En aquests moments de tranquil·litat i serenor, amb el poblat a les fosques, s’obre un dels moments més meravellosos del dia: contemplar l’increïble cel d’Àfrica, que ens mostra el petits que som i el gran que és aquest continent i la seva gent.

També els nostres voluntaris, que durant el dia que s’acabava han posat les bases per millorar la qualitat de vida de molta gent de Bouloukounda.

 

 

Dia 4 (12-01.2020)

Tornem a Bouloukounda_dia 4

Comença un nou dia a Bouloukounda després d’una nit dormint “a la fresca”. I sorprenentment va ser molt fresca, ja que la temperatura va baixar més de 20 graus respecte a la jornada anterior.

Desprès de l’habitual i clàssic esmorzar, els nostres voluntaris i el professor Diouf han fet la instal·lació dels ordinadors i la fotocopiadora/impressora al col·legi, i demà és farà la instal·lació elèctrica i la posada en marxa del generador. Diouf està emocionat; segons les seves paraules és la primera escola a la zona que tindrà ordinador, i en aquest cas tres. Missirah, ciutat important a la zona i que té un institut, només en té un equip.

Cal recordar que fins ara els deures i els exàmens pels 400 alumnes de l’escola de Bouloukounda havien de ser escrits a mà pel professor i la professora, tasca que els ocupava una gran quantitat de temps que no hi podien dedicar a fer altres coses.

Posteriorment, van tenir una reunió amb l’alcalde de Bouloukounda per tractar el tema sanitari i lligar-lo amb l’acord al que van arribar els nostres voluntaris amb l’Amador, de l’entitat terrassenca “Els nens de la llauna”. En aquest sentit, s’ha definit un lloc on aniria l’espai sanitari i on es dipositarien els medicaments i el material; de manera provisional comptaran amb una habitació dins el col·legi. Els nostres voluntaris li han demanat que seria necessari un espai únicament destinat a aquesta funció, i l’alcalde s’ha compromès a que es construirà una petita edificació.

També en l’àmbit sanitari, han tractat el problema d’alguns nens que pateixen la tinya, una malaltia cutània causada per una infecció micòtica i que es propaga per contacte directa entre pells. Durant aquest matí s’han posat en contacte amb el grup de metges del que parlàvem a una crònica anterior, i els hi han orientat en com fer una primera cura i quins son els medicaments que han de fer servir i que demà compraran.

Aquesta tarda han assistit a dos partits, un previ d’alevins per escalfar l’ambient, i altre entre els equips cadets del CEF Can Mir-Bouloukounda i el Tabayang; nens entre 15 i 16 anys, alguns de més d’un metre vuitanta d’alçada, que juguen descalços o amb xancles, i que tenen un toc de pilota increïble. En Xavi, com especialista en la matèria, ha al·lucinat amb el nivell de molts jugadors i especialment amb l’actitud entre els companys i l’equip rival: com gaudeixen, com s’ho prenen, com es respecten...

Com exemple un detall. Aquí, abans de començar els partits, l’àrbitre identifica a cada jugador per veure si es correspon amb els que tenen fitxa. A Bouloukounda, un equip està davant d’un altre, l’àrbitre nomena a cada jugador per passar llista, i la resta d’esportistes dels dos equips l’aplaudeixen quan diuen el seu nom. Tot un exemple que ja ens agradaria veure en molts camps de futbol del nostre país.

Acaba una jornada on s’han tractar temes importants pel que fa l’educació i la salut, i s’ha gaudit d’un temps de futbol que ens ha permès conèixer l’evolució dels nostres jugadors. Demà toca posar ens marxa els aparells elèctrics i informàtics de l’escola, esperant que el senyor Murphy estigui ben lluny de Bouloukounda.

 

 

Dia 3 (11.01.2020)

Tornem a Bouloukounda 2020
Tornem a Bouloukounda 2020

Finalment els nostres voluntaris del CEF Can Mir han sortit cap a Bouloukounda a les 7 de la matinada. Ahir no va ser possible aconseguir plaça per anar amb transport públic i això els ha obligat a llogar un cotxe amb conductor per fer el viatge.

Encara recorden l’aventura per carretera de l’any passat, les anècdotes que van viure, amb la policia senegalesa inclosa, i les vegades que anaven pisant un fre inexistent donades les “habilitats” automobilístiques del conductor.

Aquesta vegada ha estat diferent pel que fa a la seguretat, la incertesa i també la por.

Malgrat les 9 hores de viatge, els 700 quilòmetres recorreguts, i una temperatura de 40 graus (sense aire condicionat), el Peugeot 307 familiar que els hi portava arribava a Bouloukounda a les 18.30 hores sense cap novetat destacable i sense cap sotrac. Quan els darrers raigs del sol apuntaven en l’horitzó, per fi enfilaven el camí d’entrada al poblat.

Si la retrobada entre els records i la realitat preveia moments d’emoció, el que s’han trobat ha estat meravellós i impactant: una multitud de nens i nenes, gent de totes les edats, i el nostre voluntari Mbanding, els hi esperaven fent un passadís i corrent al costat del cotxe per donar-los la benvinguda mentre cridaven els noms de la nostra gent.

Per a la Rouse i el Xavi, que ja van viure aquestes emocions l’any passat i que estan “bregats” a la vida, l’impacte ha estat brutal i no han pogut (ni volgut) evitat mostrar els seus sentiments i han buidat els seus ulls de llàgrimes. El Xavier, que per primer any s’ha incorporat al grup de voluntaris, ha quedat commogut pel moment i per conèixer en primera persona els llaços que uneixen la nostra gent amb la gent de Bouloukounda i viceversa.

L’artífex d’aquesta benvinguda ha estat el nostre voluntari Mbanding, que abans de les festes nadalenques va marxar al poblat amb dues finalitats: una, preparar el terreny per l’arribada de la resta de companys i coordinar els treballs previs; i l’altra i més especial, per a celebrar el seu casament.

Amb l’arribada de la nostra gent i aquest important esdeveniment de la comunitat és increïble l’ambient que s’està vivint al poblat.

Després d’aquests moments tant intensos, el Xavi, la Rouse i el Xavier ja s’han instal·lat a la casa on l’any passat van viure tantes emocions i s’han retrobat amb molta gent que els hi va deixar petjada. Allà hi eren, entre d’altres, Sidibe, Camara i el professor Diuf, que han viscut la retrobada amb molta emoció.

El que tocaria ara seria descansar, després d’una jornada tan intensa, però donades les circumstàncies i havent de tancar la crònica, presumim que la nit serà llarga i celebraran l’arribada dels nostres voluntaris i el casament de Mbanding amb una festa plena de color i ritme, però a les fosques. Demà desvetllarem aquest dubte.

 

 

 

Dia 2 (10.01.2020)

Tornem a Boulouounda 2020

La jornada d’avui ha començat per els nostres voluntaris a les 7 del matí. Al carrer, molts nens i nenes anaven contents a l’escola caminant descalços entre runes i escombraries.

Ha estat un dia, d’una banda molt productiu, i alhora, amb les típiques dificultats per fer gestions i tràmits al Senegal.

La nit i una part del dia el Xavi, la Rouse i el Xavier han estat a Le Royaume des Enfants, a Rufysque (a prop de Dakar); una casa construïda per l’entitat terrassenca “Els nens de la llauna” que dona acollida a nens i a nenes que subsisteixen demanant diners amb llaunes pels carrers d’aquesta població.

Han mantingut una reunió molt interessant amb l’Amador, responsable de l’associació de Terrassa, que ha permès avançar en un tema que ens preocupa, i molt, com són els recursos sanitaris a Bouloukounda.

Com alguna vegada hem explicat, l’accés al material, als medicaments i a l’atenció sanitària dels habitants de Bouloukounda és molt precària: han de recórrer 50 quilòmetres per rebre aquesta atenció. I a més pagant.

Per millorar aquesta situació, els companys han tancat un acord perquè puguin arribar medicaments i material sanitari al poblat i, el més important, per poder comptar amb una assistència sanitària ràpida, puntual i bàsica prestada per les infermeres i metgesses que treballen amb aquesta entitat.

També han aprofitat el dia per conèixer la tasca que realitza aquesta ONG i donar un cop de mà a la casa en les seves activitats ordinàries. Així mateix han conegut al vespre la intensa vida als carrers de Rufysque, amb nens jugant al futbol i que se’ls apropaven amb curiositat i per saludar-los.

Malauradament una part del temps, com era previsible, l’han dedicat a fer gestions interminables per poder marxar cap a Bouloukounda. Gestionar coses tant senzilles com reservar places a un autobús, es converteixen en complexes i eternes. En qualsevol cas ja han aconseguit el mitjà de transport per anar al poblat, i demà es posaran en ruta amb 700 quilòmetres de riscos i anècdotes pel davant.

No volem acabar la crònica sense agrair a l’Amador i a la seva gent l’hospitalitat i l’acolliment, el coneixement i les experiències que ens ha transmès, i la col·laboració i ajuda que ens permetrà millorar el nostre projecte.

Dia 1 (9.01.2020)

Tornem a Boulokounda!

Els voluntaris del CEF Can Mir, el Xavi, la Rouse i el Xavier aquesta matinada han sortit cap a Dakar (Senegal). Mbanding va marxar abans de festes per preparar la logística a Bouloukounda.

Fa un any que van anar i tornen per a continuar amb els projectes que vàrem iniciar. Aquests són la millora de l’escola amb mitjans informàtics i recursos educatius, crear una zona de conreu que servirà per produir productes alimentaris d’autoconsum, canalització de l’aigua del pou, destinar un espai per a primers auxilis i dotar-lo de material sanitari bàsic, i acabar la zona esportiva. A banda de lliurar el material i les equipacions esportives que hem anat rebent.

Els nostres voluntaris ja han arribat a Dakar on els hi esperava l’Amador, responsable de l’entitat terrassenca “Associació Els nens de la Llauna” que també desenvolupa accions solidàries i de cooperació arrelades al país. Després de sopar faran una reunió per establir acords de col·laboració entre les dues entitats.

Demà iniciaran el viatge cap a Bouloukounda. Els hi esperen més de 700 quilòmetres fins arribar al poblat i posar en marxa els nous projectes.