Els equips de diversitat van rebre un tracte indigne al camp del Poble Nou de Terrassa
El passat dissabte es va jugar el partit de futbol inclusiu organitzat per FEDAMAR entre l’equip LaFact de Terrassa i el nostre equip Sènior DF. El que havia de ser una jornada per gaudir i fer possible el futbol per a tothom, es va convertir en un malson pels jugadors i les famílies d’ambdós equips. Malauradament, el joc i el resultat no van ser la noticia rellevant.
Com que LaFact Terrassa no disposa d’instal·lacions pròpies, el partit s’havia de jugar al Camp de Futbol Municipal Poble Nou, gestionat pel CF Poble Nou 2002; un espai de caràcter públic que ha de ser accessible per tots els ciutadans de Terrassa. En aquest espai s’havien de disputar dos partits, un de l’equip local, i un altre entre els dos equips amb jugadors amb diversitat funcional.
Desconeixem si va haver-hi desídia, manca de sensibilitat, o una pràctica deliberada i censurable per part dels gestors o responsables de les instal·lacions. En qualsevol cas, volem fer palès el tracte diferenciat que va haver-hi amb els diferents equips: si bé l’equip del club “acollidor” va tenir accés a tots el serveis necessaris per fer la pràctica esportiva, els equips de diversitat funcional (LaFact Terrassa i el nostre equip Sènior DF) van tenir vedat l’accés a unes condicions bàsiques i mínimes per poder fer l’activitat esportiva.
Alguns exemples del que va esdevenir són els següents:
- La manca de personal responsable per atendre i donar un servei d’acollida mínim als dos equips va generar la desorientació dels jugadors i que el partit s’iniciés més tard.
- La negativa a fer l’ús en condicions d’uns vestidors o que posteriorment es tanquessin, va implicar que els jugadors i jugadores s’haguessin de canviar (després del partit) al costat del camp i davant el públic sense cap tipus de privacitat; el que també va afectar evidentment a les dones jugadores d’ambdós equips.
- El tancament dels lavabos i la negativa a obrir-los va generar situacions no desitjables per donar resposta a les necessitats fisiològiques urgents d’alguns jugadors.
- La negativa a deixar el material esportiu bàsic per jugar i el no poder comptar amb banquetes pels suplents, que estaven fora del camp i lligades amb un cadenat, va dificultar el desenvolupament del partit. Aquests exemples demostren la desídia amb la que ens vam trobar, desídia que podia ser atribuïble a una dolenta organització, però que només va afectar als dos equips de diversitat, i no als altres equips que coincidien amb els nostres al terreny de joc.
Però, el fet més greu, i que va produir la màxima indignació, va ser la prohibició per que el nostre segon entrenador, l’Ilyass, que es mou amb una cadira de rodes, pogués entrar al terreny de joc ja que “feia mal bé la gespa”, situació que no ens ha passat mai a cap instal·lació durant els 3 anys de competició en aquesta lliga.
Davant aquesta actitud, el nostre equip va decidir abandonar el camp i no jugar el partit.
Quan marxàvem del camp, els nostres companys de LaFact Terrassa van tenir coneixement del que hi havia passat amb l’Ilyass i també es van indignar. Ens van demanar que no marxessin, i que si calia ens quedaríem ocupant el camp amb nosaltres en senyal de protesta. Després d’algunes situacions de tensió, el “responsable” del CF Poble Nou 2002 va ser requerit per l’àrbitre i, finalment, el nostre segon entrenador no va haver d’abandonar el terreny de joc.
D’aquesta lamentable experiència, extraiem algunes conclusions:
- En primer lloc, el sentit patrimonialista d’algunes entitats que consideren que els camps municipals que gestionen són de la seva propietat i els confereixen privilegis i prerrogatives per sobre de qualsevol altre. Aquestes, com la majoria d’instal·lacions municipals, són propietat de tots els ciutadans que les mantenen amb els seus impostos i tenen el mateix dret d’accés i gaudi.
- El tracte diferenciat al món del futbol, on els equips i les categories allunyades dels àmbits competitius i que no generen un palmarès i uns recursos econòmics són considerades com unes categories de baix nivell... sense rellevància.
- La manca de sensibilitat social per part d’alguns clubs que són incapaços de donar un tractament digne a les persones que ho requereixen, bé sigui per criteri propi o per no formar correctament als seus col·laboradors que han d’atendre segons quines situacions i sensibilitats.
- La denuncia i la solidaritat dels jugadors amb diversitat funcional per defensar els seus drets i no permetre cap discriminació. Són diversos però iguals a l’hora de defensar la seva dignitat com a persones.
Des de la nostra entitat no volem que quedi com una anècdota desagradable el que va passar dissabte. La nostra obligació no és només que els esportistes amb diversitat funcional gaudeixin jugant al futbol, també promoure la sensibilitat social davant les persones que més ho necessiten. Si no es vol facilitar l’accés a l’esport a aquests jugadors des de la majoria de clubs ordinaris, al menys que es respecti que altres entitats ho facin i puguin tenir accés, insistim, als recursos que son de tots. En aquests cas també dels joves amb diversitat funcional de la ciutat de Terrassa.
En aquest sentit, no només realitzem aquesta denúncia pública, si no que hem traslladat aquests fets a FEDAMAR, fundació que organitza la WeLeague7, i que ho farem a l’Ajuntament de Terrassa, que sempre ha mostrat una gran sensibilitat sobre aquests temes i que ha de conèixer el que va passar a unes instal·lacions que són de tots el terrassencs.
Per últim, demanem al CF Poble Nou 2002 que els seus responsables siguin conscients del que va passar i prenguin les mesures per que no es reprodueixi una situació com aquesta mai més. Sabem que aquesta entitat en algun moment ha promogut alguna campanya solidària i ens agradaria creure que la situació a obeït a la manca d’organització o la formació de les persones a càrrec.
