Després de gairebé 600 quilòmetres i 9 hores dins un autobús, el Xavi arriba a Bouloukounda.
Encara que sigui el mateix país (Senegal), com passa a molts llocs del món, el canvi de sensacions vitals de una metròpoli a una zona rural és radical en moltíssims aspectes.
Les maneres d’entendre la vida de la gent, el sentiment col·lectiu i d’arrelament, la creació de vincles personals, o les diferents maneres de sobreviure a les adversitats és, en molts aspectes, absolutament diferent.
També moltes pautes de funcionament social, de costums i de comportaments.
L’arribada de persones forasteres és un esdeveniment que trenca rutines i no passa desapercebuda en el poblat. En aquest cas, es viu amb una intensitat difícil de descriure, tant pel que arriba com pels que ja hi són.
L’objecte d’aquesta nova visita, a banda del retrobament amb persones estimades i amb les que comparteixes somnis comuns, ha estat fer un seguiment de la tasca i l’evolució dels projectes que el Club Escola de Futbol Can Mir té en aquest poblat.
El projectes plantejats en origen no sempre funcionen com s’havien previst; moltes vegades la cultura col·lectiva, les tradicions, o les relacions i els rols entre les persones cimentats des de sempre i, en aquest cas no massa contaminades per elements exteriors, arrelen amb més o menys força i els condicionen.
En qualsevol cas, els projectes bàsics que es van iniciar a Bouloukounda continuen i milloren el seu desenvolupament al ser compartits per tots els que hi participen. L’educació, la salut, fins i tot un element supletori i no imprescindible com el futbol, han millorat i avançat malgrat les mancances d’aquesta comunitat.
Això no ha passat amb l’hort col·lectiu i la gestió dels residus, que no han aconseguit implicar prou els veïns i no ha funcionat segons estava plantejat.
El que no ha canviat és la gent.
El seu afecte personal, el com expressen amb les seves emocions el retrobament, l’entusiasme davant una novetat que trenca la seva rutina, com superen les adversitats que els hi planteja la vida, o el veure com els petits han crescut i ja formes part de la seva existència. També la tristesa per saber que no trobaràs als que durant aquests dos anys ens han deixat. Un cúmul de sensacions ja viscudes i que s’han de tornar a viure amb intensitat.
El Xavi ens explica, entre altres, una de les trobades amb una família que representa aquesta lluita per la vida: “Una de les cases que visitem era la de la família de Fansu. Ens va rebre el seu pare molt amable i afectuós amb nosaltres. De l'interior de la casa va sortir a rebre'ns el germà de Fansu.
Fansu i el seu germà van ser dos dels quatre ferits a l'accident de quad de feia uns mesos i en què van morir dos nens. El germà de Fansu, d'uns 8 anys, encara estava recuperant la mobilitat a les cames recolzat a les seves dues crosses. Possiblement quedarà coix tota la vida després d'haver patit fractures múltiples a les cames i ser sotmès a diverses operacions que han deixat que una cama quedi més curta que l'altra.”
El que tampoc canvia és l’impuls vital per millorar les seves vides i fer realitat els seus somnis.
Un dels nous projectes del Club és donar l’oportunitat a alguns nens per aconseguir-los. Això implicarà acollir-los al nostre país i amb famílies voluntàries perquè aquests infants puguin tenir l’oportunitat de tenir una carrera esportiva. Alguns d’ells tenen un do innat per al futbol i treballarem perquè puguin demostrar-ho.
Al final de les intenses jornades, sempre queda el meravellós cel d’Àfrica, una visió de l’univers que posa de relleu el petits que som, i també, què grans podrien ser moltes vides amb les mínimes oportunitats i una bàsica dignitat de la seva existència.
