CEF Can Mir Notícies

CRÒNIQUES DE SENEGAL 2022. Crònica 1

14/04/2022
Comunicació

Projecte Bouloukounda 1a Crònica
Cooperació Internacional

Crònica 1 - Senegal 2022

Podeu llegir la crònica sencera al pdf adjunt  a continuació:

Després de dos anys tornem al Senegal.

En Xavi Mas va marxar el passat 28 de febrer a Rufisque per fer-se càrrec d’una situació complicada a l’associació Nens de la Llauna, de la qual és president; i a Bouloukounda, a fer el seguiment dels projectes del Club Escola de Futbol Can Mir.

Aquesta primera crònica descriu la quotidianitat en aquest país africà, els ritmes vitals i el retrobament amb les persones i els costums. També la supervivència de la gent, i especialment dels nens, en un país mancat d’institucions al servei del poble i que vetllin per una mínima qualitat de vida.

La primera etapa del viatge va ser molt dura. Va tocar redreçar un meravellós projecte que per manca de mitjans es va fer inviable.

L’associació Nens de la Llauna es trobava amb una situació crítica per garantir el seu funcionament habitual. No hi havien masses opcions: o la desaparició de l’entitat o el renaixement sobre altres bases que poguessin garantir la seva continuïtat i un futur creixement.

L’impacte social i emocional va ser molt dur. Molts dels nens que estaven sent atesos al Royaume des Enfants (la casa on rebien uns serveis elementals i bàsics com l’alimentació, la higiene, la salut o la formació) no podrien fer-lo en el mateix número i condicions.

Xavi descriu en aquesta primera crònica la situació amb aquestes paraules:

“Per moltes vegades que ho visquis mai t'acostumes. Veure a aquests infants com venen al centre amb una rialla perquè avui toca dutxa i roba neta. Amb la seva llauna a la mà. En molts casos buida i això vol dir que tampoc soparan. Nens que ni han tingut, ni tenen, ni tindran infància. Alguns d'ells no m'arriba ni al melic; no tindrà més de cinc anys. La majoria van descalços. Altres només duen una xancleta perquè l'altra l'han compartit amb un company. Després de la dutxa els hi donarem un suc. Potser l'únic que menjaran abans d'anar a dormir. Dormiran a terra amb la resta de companys i demà a les sis del matí a tornar a pidolar pels carrers. Alguns ja no els tornaré a veure quan torni. La malària, un atropellament, la gana, els maltractaments o qualsevol altra malaltia seran responsables. Només tinc ganes de plorar de ràbia.

Què serà de tots aquests nens a partir del mes que ve? Qui els portarà al metge, els donarà medicines, els donarà un entrepà, un somriure o un joc?

És inevitable pensar en quants sobreviuran. Dur, molt dur pensar-hi i prendre la decisió de tancar quan els has conegut.”

Si la descripció a la crònica d’aquesta situació és colpidora, la visita que van fer a les cases dels Marabús (mestres alcorànics que “acullen” als nens abandonats per les seves famílies) per informar que no es podrien fer càrrec dels infants com fins ara, és demolidora i el Xavi ho explica amb cruesa.

Després d'aquesta primera etapa, el Xavi va marxar cap a Bouloukounda, on es desenvoluparà la segona crònica del viatge.


NOTÍCIES RELACIONADES