Cròniques de Bouloukounda

Crònica 1 (11 de desembre de 2018): Viatge a Dakar

Avui ha arribat el dia, el gran dia.

 Tot un any de feina, de somnis, de preocupacions i patiments, d’il·lusió i empenta per tirar endavant un projecte molt estimat, de tocar moltes portes i també moltes sensibilitats...

Però ja ha arribat el dia per a fer realitat els somnis i demà, sense descans, continuar treballant per un projecte que ens farà grans com a entitat i com a persones.

Ja han iniciat el camí els nostres voluntaris i voluntàries: en Xavi, Rouse, Mbanding, Ariadna i Oriol, que arribaran a Dakar (Senegal) a les tres de la matinada. Desprès, sense dormir, nou hores de carreteres i camins fins arribar a Bouloukounda, on els somnis dels que parlàvem començaran a convertir-se en realitat.

Al nostres companys i companyes els hi esperen set dies intensos, amb jornades esgotadores, amb moltes emocions contradictòries, amb l’enyorança de la família i dels amics. Però tornaran amb una experiència i lliçó de vida que els hi farà grans i millors, més grans i millors encara.

A ells els hi volem dedicar aquesta primera publicació.

La nostra gratitud per la disposició i l’esforç personal, familiar i econòmic que això suposat a cadascú.

Moltes gràcies companys i companyes, us desitgem el millor.

Bona feina!

Crònica 2 (12 de desembre de 2018): Aturada obligada a Dakar i camí cap a Bouloukounda

Arribada sense problemes a Dakar, després de l’escala a Casablanca.

A partir d’aquí la noció del temps canvia de registre. Qualsevol gestió, des de recollir les maletes, llogar un vehicle, comprar una targeta de telèfon, o fer un mínim d’aprovisionament requereix del seu temps.

Això ha obligat als nostres voluntaris a fer nit a Dakar, i han estat acollits per un familiar de Mbanding a un dels barris de la capital senegalesa amb una renda mitjana que a Occident seria d’extrema pobresa. Aquesta escala no prevista ha fet que la nostra gent hagi començat a ser conscient, de manera aclaparant, de les condicions de vida de milions de persones que habiten l’àrea metropolitana de Dakar.

També per comprovar la generositat i acolliment dels que menys tenen. De com pot ser el dia a dia d’aquestes persones i les expectatives de vida que es poden crear amb els grans condicionants que pateixen.

En breu els rubinencs arribaran a Tambakounda, després d’un esgotador viatge de deu hores a 38 graus de temperatura, i per acabar la jornada ja de matinada, faran el tram més dificultós del viatge fins a Bouloukounda.

Crònica 3: (13 de desembre de 2018) El somni es va fer realitat.

Com explicàvem ahir, la sortida de Dakar a les 16.30 hores cap a Tambakounda va ser molt accidentada per als nostres voluntaris: un vehicle de 7 places de més de 30 anys, amb 15 maletes, sis passatgers, i un llarg camí a recórrer a plena solana; a més de 38 graus. Sortir de l’àrea metropolitana de Dakar va costar més de dues hores, i entre el trànsit i les aturades, el viatge va durar 12 hores, tres més de les previstes. Finalment la nostra gent va arribar a Bouloukounda a les 4.15 de la matinada.

Mentrestant, la gent del poblat, i especialment els nens i nenes que els hi esperaven unes quantes hores abans, ja estàvem preocupats i decebuts pensant que finalment no hi anirien.

Però al final tot arriba, i després de descansar unes poques hores, a les 8.30 els voluntaris s’han llevat davant la mirada curiosa de tres nens a l’entrada del lloc que ocupaven. De mica en mica, el patí del costat s’ha anat omplint de nens i nenes que havien conegut la seva arribada. Amb aquest immillorable “bon dia” ha començat la jornada d’avui.

Després d’esmorzar, la primera activitat: visita a l’alcalde, Ansoumana Drame, i als responsables del municipi que els hi han donat la benvinguda a Bouloukounda. L’alcalde ha organitzat una trobada amb els representants del poble, i com si d’un ple municipal al ús es tractés, han intervingut els diferents representants que els hi han donat la benvinguda.

L’alcalde Drame s’ha adreçat als nostres voluntaris amb les següents paraules: “Per molts anys que passin, avui el recordarem com un dia històric on Can Mir - Rubí i Bouloukounda son una pinya, som germans. Gràcies i benvinguts, sou la nostra família a partir d’avui”. Impossible no emocionar-se davant d’aquesta acollida i la felicitat que mostrava la gent.

Posteriorment en Xavi, la Rouse, en Mbanding, l’Ariadna i l’Oriol, han visitat el poblat; les cases, els espais on conviuen i treballen, les rodalies, en definitiva, els llocs on transcorre la seva quotidianitat i el seu dia a dia.

Han conegut a gent meravellosa i molt afectuosa, amb la confiança i la proximitat com si els hi coneguessin des de sempre. Molta gent, molts nens i nenes, no havien conegut mai ningú que no fos del poblat, ni han tingut la possibilitat de fer-ho ni tant sols a una pantalla de televisió; allà no tenen electricitat.

Desprès han visitat l’escola, on tenen tres classes i tres etapes educatives a cadascuna. Les emocions s’han disparat i era impossible no plorar al veure tants nens i nenes que ens han donat la benvinguda després d’assajar-la durant molts dies, i veure que per a ells avui era un dia molt especial i fora de la normalitat.

Durant la tarda la nostra gent ha tingut una reunió amb els professors Diouf, Kaba i la professora Kundiou, per que expliquessin la realitat i les mancances que tenen a l’escola i de les que hem pres bona nota. Demà s’administrarà i repartirà el material escolar que hem portat des de Rubí.

Ara toca descansar i demà ben d’hora continuarà la tasca dels nostres companys i companyes, tirant endavant els projectes previstos amb els voluntaris de Bouloukounda.

Crònica 4: (14 de desembre de 2018) Comencem a treballar els projectes

Divendres els nostres voluntaris van iniciar la jornada quan començava el dia. La vida a Bouloukounda està molt lligada a la natura i als ritmes que aquesta marca, i és normal veure a la seva gent dedicada a les ocupacions quotidianes des de que surt el sol.

Desprès d’un dia i una nit intensa com la de dijous, on la gent ens va obsequiar amb una festa de benvinguda carregada de color, musica i ball, tocava posar fil a l’agulla i convertir en realitat els projectes que teníem previstos. Esmorzar ràpid i a per feina.

Xavi i Oriol han estat col·laborant amb Mbemba i un grup de voluntaris en l’adequació del camí d’entrada a la població. Rouse i Ariadna s’han encarregat de formar a les dones de com han de gestionar els residus. Mbanding ha anat amb el seu germà a Tambakounda a recollir part del material que vàrem enviar al mes d’octubre.

La jornada també ha estat profitosa pel que fa trobar col·laboradors de futur per els nostres projectes. Aquesta tarda ens hem reunit amb Dembó, supervisor d’una ONG nord-americana que ja està actuant al Senegal potabilitzant aigües i fent controls de sanitat i alimentació, amb la que col·labora el govern del Senegal. La nostra tasca concreta, que era encarregar-nos d’instal·lar plaques solars i una bomba d’extracció d’aigua al pou, ja està gairebé enllestida.

També s’ha aprofitat la tarda de divendres per parlar amb els joves que faran d’entrenadors i responsables dels equips de futbol, que dissabte s’organitzaran i es posaran en marxa una vegada lliurades les equipacions esportives i preparat el terreny de joc cedit per Bouloukounda al CEF Can Mir.

A punt de finalitzar el dia, ha arribat des de Tambakounda el material que vàrem enviar ja fa unes setmanes. Els nens i nenes estaven tan il·lusionats esperant la seva arribada, que han convertit un divendres en un dia de festa assenyalat.

Aquests projecte de cooperació a Bouloukounda està suposant moltes lliçons de vida que marcaran per sempre als nostres voluntaris; conviure amb gent pobre i humil que res tenen i tot donen, que viuen feliços malgrat les greus mancances que pateixen. La convivència diària amb la gent de Bouloukounda està plena de anècdotes i situacions que mai oblidaran i que sempre portarà la nostra gent als seus cors; experiències que els lligaran per sempre a aquesta població del Senegal i que els hi farà que contin els dies que resten per tornar de nou.

Si vols veure els nostres jugadors de CEF Can Mir Boulokounda vés a l'enllaç

Boukoukounda 2018

Crònica 5: (16 de desembre de 2018)  El dia del futbol i la salut

 Dissabte va ser el dia dedicat al futbol. Una altra jornada intensa que hem destinat al que millor sabem fer i que va ser el plantejament originari pel qual vàrem decidir venir al Senegal.

El matí i bona part de la tarda ha estat ple de xerrades amb els diferents entrenadors i amb el Sidibe, el responsable dels equips; l’organització de cadascuna de les categories, el repartiment de la roba i el material esportiu, el mesurament i la preparació del camp, així com la instal·lació de les porteries i les xarxes. En aquestes tasques han col·laborat amb entusiasme els jugadors de tots els equips, amb qualsevol eina i amb les seves mans nues. L’arranjament del terreny de joc s’han fet sota un sol abrasador i amb una temperatura que no ha baixat dels 37 graus.

Comptem amb categories d’alevins, infantil i juvenils al CEF Can Mir – Bouloukounda i també amb molts nens petits. Per la majoria del jovent del poble la passió pel futbol és total, i és normal veure als nens amb samarretes d’equips de futbol coneguts com a roba de vestir habitual. Sense formació ni aprenentatge, hi ha alguns nens i joves que la toquen molt bé de manera innata, i serien desitjats per qualsevol equip europeu a les seves plantilles.

Posteriorment s’han repartit més de 700 peces de roba i material esportiu, que s’ha convertit en un moment emocionant i amb molta xerinola.

També hem muntat un petit dispensari per a cures d’urgència a una habitació del col·legi, que es troba al costat del camp de futbol. La nostra pretensió ha estat aportar recursos bàsics per tal que la gent de Bouloukounda pugui ser atesa per petites ferides o contusions, i desprès, ser derivada a altres poblacions amb més recursos. No hem d’oblidar que el dispensari de salut més elemental i més pròxim es troba a Missirah, a 20 quilòmetres; i l’hospital a Tambakounda, a 50 quilòmetres. Cal destacar que, pel que fa l’assistència sanitària, els ciutadans del Senegal han de pagar per l’atenció que reben.

Al final de la jornada, la Rouse, el Xavi, el Bbanding, la Ariadna i l’Oriol van començar a preparar el retorn a Rubí. Dormir al terra, menjar poc i la manca de higiene personal comencen a passar factura als nostres voluntaris, encara que mantenen la moral al 100% i s’hauran d’enfrontar diumenge al dia més dur de tot el viatge: marxar de Bouloukounda cap a Dakar, i el pitjor, acomiadar-se de la gent del poble amb els que han compartit moments molt intensos i plens de grans sentiments.

Crònica 6: (17 de desembre de 2018)  El dia del “Fins aviat”

Ja arribat diumenge, el dia que marxen els nostres voluntaris des de casa de Senegal cap a casa de Rubí. Pel mig, un llarg camí: de Bouloukounda a Missirah, després a Tambakounda, i posteriorment 9 hores d’autobús cap a Dakar; més de 12 hores de camins i carreteres, passar bona part de dilluns a Dakar, i després de matinada cap a l’aeroport destinació Casablanca i Barcelona.

La jornada ha començat amb la sortida del sol, i la gent, coneixedora de la nostra marxa ha començat a fer cua, a la casa on ens han acollit, per acomiadar-se.

Aquest ha estat el moment pel que patíem des de feia dies, des de que el Xavi, la Rouse, el Mbanding, l’Ariadna i l’Oriol van començar a arrelar-se sentimentalment amb aquesta terra i amb aquesta bona gent.

Tots els acomiadament son durs, però aquest ha estat especialment emotiu. Els vincles amb gent com la Kamara, el Lamín, el Sidibe, la Vintu, les bessones Dalo i Funé, i tantíssima gent de Bouloukounda, ha trencat anímicament als nostres voluntaris que no ha pogut deixar de mostrar els sentiments a flor de pell i de plorar.

Amb tota la tristor al cor, però amb la seguretat que la distància amb aquesta gran família serà temporal, la nostra gent ha marxat cap a Missirah, amb moltes maletes buides però amb una motxilla carregada d’estimació, sentiments, records i anècdotes que pesa molt més. Ara comença l’aventura del retorn que posarà a prova la capacitat física dels nostres voluntaris, ja al límit després d’uns dies molt intensos i esgotadors.

Crònica 7: (18 de desembre de 2018)  La tornada a casa

 Dilluns, dia d’estada obligada a Dakar desprès d’un llarg viatge de més de 12 hores travessant de sud a nord el Senegal. Encarà quedava pel davant el viatge cap a l’aeroport d’El Prat, amb escala a Casablanca (Marroc).

El retorn a Dakar va reafirmar als nostres voluntaris el nivell precari de vida de la gran majoria d’habitants del Senegal i les condicions diàries d’abandonament i manca d’estructuració que pateix aquest país, així com la majoria dels països africans, i malauradament, bona part d’aquest món.

Però després de l’experiència a Bouloukounda, han conegut la diferencia de com es viu la pobresa a les ciutats i al mon rural, i com afecta a tot ordre l’existència de la gent. Les persones que viuen a l’entorn rural compten amb una organització social més estructurada, amb un concepte de comunitat accentuat, amb unes relacions interpersonals sanes i fins i tot innocents, amb respecte pel seu entorn, amb valors i hàbits de vida que es transmeten generació rere generació; i amb una llunyania evident de la contaminació del consumisme, l’individualisme o la supervivència a qualsevol preu. Per altra banda, Dakar no deixa de ser una ciutat amb vicis del món que coneixem, però amb els desequilibris propis del continent africà i en molts aspectes contaminada pels hàbits d’una civilització occidental en decadència.

Amb aquestes darreres conclusions, l’arribada a casa i trobar-se amb la família i els amics, així com el cansament acumulat, ha fet que el viatge de tornada de la nostra gent hagi estat ocupat pel descans desprès de molts dies intensos en que han dormit entre tres i quatre hores.

Aquesta tarda a les 17:20 hores arribava l’avió de Royal Air Maroc i el retrobament amb la gent estimada; d’aterratge a la quotidianitat, de descansar i recuperar les forces emprades, de metabolitzar les vivències acumulades, i de treballar millor pels nous projectes que farem a Bouloukounda l’any vinent.

Gràcies Bouloukounda per la lliçó que ens heu donat, i a la nostra gent per la gran feina que han fet i perquè la vostra experiència us fa millors i més grans encara.